La lluita contra el 155 dels casals catalans a Sud-amèrica

Buenos AiresCapitán Sarmiento és una localitat d’uns 15.000 habitants situada a 145 quilòmetres de Buenos Aires, la capital federal argentina. És el típic poble argentí dedicat gairebé exclusivament a la ramaderia i l’agricultura. Entre les seves modestes cases de dues plantes repartides per tot el municipi crida l’atenció una d’elles, petita, amb tres banderes al costat de la porta: la del municipi, la de l’Argentina i la de Catalunya. Som al Centre Català de Capitán Sarmiento, una de les vint comunitats catalanes de l’Argentina, que són en pobles i municipis tan remots com Venado Tuerto, Paraná, Castelar, San Rafael i La Plata, entre d’altres.

L’Argentina va ser un dels principals refugis americans de l’exili català quan milers de persones van escapar de la foscor del franquisme. Centenars dels exiliats van ser socis del Casal de Catalunya de Buenos Aires, una entitat amb una gran tradició fundada el 1886 i que, per cert, acaba de reobrir la seva espectacular biblioteca després d’una important reindexació del fons bibliogràfic.

La gran majoria dels llibres són en català i molts van ser editats a l’Argentina mateix, quan a l’estat espanyol estava prohibit fer-ho. “Tot això s’ha pogut tirar endavant gràcies a ajudes aportades per les autoritats argentines”, deixa clar Josep Puig Bóo, expresident del Casal de Catalunya de Buenos Aires i vicepresident per al Con Sud de la FIEC, la Federació Internacional d’Entitats Catalanes.

I és que mantenir operatiu i funcionant al dia un casal com el de Buenos Aires costa molts diners cada mes. Però també en costa obrir cada dia les portes dels petits centres catalans, com els de La Plata i Capitán Sarmiento, espais on es fan, entre altres activitats, classes de català per a terceres i quartes generacions d’argentins catalans, i en els quals es mantenen vives les tradicions i la cultura catalanes.

Canvi de seu

“No ens queda més remei que estrènyer-nos el cinturó i adaptar-nos a aquesta realitat”, destaca Àngel Perella, directiu del Centre Català de Rosario. “La falta de les ajudes de la Generalitat ens afecta, i molt, però res impedirà que continuem amb la nostra feina, amb les classes de català, per exemple. Donem el millor de nosaltres”, assegura Perella.

Els catalans de l’Argentina saben molt bé com fer miracles quan no hi ha pressupost. Viure en aquest país, on les crisis són periòdiques, és com fer un màster en administració d’empreses en una escola de negocis. Però a vegades cal prendre decisions doloroses quan els diners no arriben. I això ha passat al Casal Català i dels Països Catalans de Quito, a l’Equador. Sense la subvenció periòdica del govern català han hagut de deixar la seu per traslladar-se a un local més petit i barat, i així potenciar l’autogestió.

Un correu electrònic enviat per la comissió directiva ho anunciava als socis fa unes setmanes. Però amb esperit optimista, els catalans equatorians veuen el got mig ple: “Hem aprofitat la situació i el canvi de seu per traslladar-nos a unes oficines més cèntriques, cosa que ens donarà més visibilitat”, detalla Christian Costa, secretari d’actes del Casal Català de Quito.

Xarxa del Con Sud

De tot plegat se n’ha parlat a la trobada anual de la Xarxa de Comunitats Catalanes del Con Sud d’Amèrica, celebrada recentment a La Plata (Argentina). Els directius dels casals sud-americans volen que el síndic de greuges els ajudi a reclamar les subvencions del 2017, que no han arribat mai. “Cal ser solidaris entre els casals de la Xarxa per ajudar els centres que estan més en perill per l’aplicació de l’article 155”, es pot llegir en les conclusions finals de la cimera.

Però no només el Procés ha posat econòmicament contra les cordes els casals del continent americà. També és on els mitjans de comunicació locals han anat a buscar reaccions quan l’actualitat a Catalunya ha requerit anàlisi i interpretació. I ser neutral en un cas així a molts no els ha sigut fàcil. En algun cas fins i tot hi ha hagut pressions perquè es van posicionar políticament de manera clara i contundent. Tocs d’atenció, denuncien alguns directius de casal, per part de les autoritats espanyoles de l’ambaixada de torn. Res descarat, però a vegades no ha fet falta gaire més per captar el missatge.