Mor Luis Roldán, el corrupte més famós del felipisme

MadridSi hi ha una figura que representa el final del felipisme, uns anys marcats pels escàndols de corrupció, és la de Luis Roldán, director de la Guàrdia Civil entre el 1986 i el 1993, que ha mort aquesta matinada als 78 anys a l'Hospital San Juan de Dios de Saragossa, on estava ingressat des de feia setmanes. I si hi ha una imatge que representa aquella època d’excessos, degradació moral i baixada a l’infern del PSOE, és la del mateix Roldán en calçotets durant una de les festes que organitzava amb el seu equip amb xampany i puro inclòs. Roldán va ser el corrupte més famós del felipisme, un personatge que entroncava amb la picaresca espanyola, que va enganyar tothom durant molt de temps (cosa que és especialment difícil), i que es va dedicar a saquejar els fons del ministeri de l’Interior des del seu càrrec de director de la Guàrdia Civil. I a sobre, el dia que havia d’anar a declarar es va escapar deixant en ridícul les forces de seguretat i els serveis secrets espanyols. Diuen els que el coneixen que es va convertir en una obsessió per a Felipe González, que va viure els seus últims anys al càrrec com un malson.

Roldán va ser la primera persona no militar a dirigir l'institut armat, després d'una carrera política com a militant del PSOE que l'havia portat a ser regidor de l'Ajuntament de Saragossa (1979-1982) i delegat del govern espanyol a Navarra (1982-1986). El seu nom fins i tot va sonar com a ministre de l’Interior. Quan la premsa va destapar els seus escàndols, es va descobrir que fins i tot el seu currículum estava falsejat. Com a lladre, a més, no tenia límits, ja que fins i tot es va apropiar del fons destinat als orfes de la Guàrdia Civil. Per al PSOE, allò va ser definitiu. A la llista d’escàndols com el cas Juan Guerra, el Mariano Rubio, les escoltes del Cesid (que li van costar el càrrec a Narcís Serra), s'hi va sumar la humiliació de la fuga, que va acabar amb la carrera del llavors flamant ministre de l’Interior, Antoni Asunción, que després seria candidat socialista (fracassat) a la Generalitat Valenciana i acabaria els seus dies flirtejant amb Ciutadans.

Detenció a Bangkok

González va encarregar al seu substitut, Juan Alberto Belloch, que el capturés al preu que fos, cosa que va passar el 1995 a l'aeroport de Bangkok. Roldán va passar una dècada empresonat al centre femení de Brieva (Àvila). Després d'uns anys en què va poder entrar i sortir de la presó en règim de tercer grau, el 2010 va quedar alliberat definitivament. La seva història va arribar al cinema de la mà del director Alberto Rodríguez a El hombre de las mil caras. En realitat, la pel·lícula parla de Francisco Paesa, ex agent secret espanyol que suposadament va encobrir Roldán per marxar del país quan estava assetjat pel seu enriquiment il·lícit. Ell mateix va cobrar 1,8 milions d'euros del ministeri de l'Interior –liderat per Juan Antonio Belloch i Margarita Robles com a secretària d'estat, ara ministra de Defensa– per contribuir a la detenció –o entrega voluntària– de Roldán. Un pacte batejat com a papers de Laos.

L'Audiència Nacional el 1998 el va condemnar a 28 anys de presó, una pena que el Tribunal Suprem un any més tard va elevar a 31. Roldán va aconseguir un botí d'uns 12 milions d'euros de l’època, un patrimoni que mai va ser restituït. En les últimes declaracions que Roldán va concedir a mitjans de comunicació, assegurava que Paesa s'havia quedat els seus diners. Va passar els últims anys cobrant una pensió de 600 euros i en un pis de protecció oficial de la seva mare. Si el cas Roldán va ser convuls, la vida de Paesa és encara més rocambolesca. Va fingir la seva mort el 1998 a Tailàndia, fins que el 2004 va ser fotografiat a Luxemburg.

Un dels que eren a la Moncloa en el trienni 1993-1996, com a lampista del vicepresident Serra, era l’actual ministre de Cultura, Miquel Iceta. Cada matinada baixaven a esperar els diaris de l’endemà per veure amb quin nou escàndol haurien de lidiar. José María Aznar va olorar sang i va fer famosa la frase "Váyase, senyor González" mentre conspirava amb un grup de periodistes, entre els quals Pedro J. Ramírez i Luis María Ansón, per acabar amb el felipisme. No van necessitar, però, inventar-se gran cosa. El felipisme es va enfonsar sol.