No és cap secret que la pèssima relació entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras ha estat determinant per a moltes de les coses que han passat a Catalunya. Tant cert és que aquestes desconfiances van actuar molts cops de motor per fer possible l’1-O -no aparèixer com el que es feia enrere va ser la benzina en molts moments crítics-, com que des d’aleshores els recels entre els dos líders i els seus respectius partits han influït decisivament en el bloqueig de la política catalana, fins al punt que fins fa una setmana la legislatura en què l’independentisme havia superat per primer cop el 50% ha estat a punt d’anar-se’n en orris.
Ho van impedir a última hora Pere Aragonès i Jordi Sànchez, que s’hi jugaven més que ningú. El coordinador nacional d’ERC i el secretari general de Junts van decidir aïllar-se dels seus partits -per a disgust de part dels seus equips negociadors- per tancar un acord cara a cara i bastir les confiances mínimes per posar en marxa un Govern la fortalesa del qual dependrà, en bona mesura, del fet que es mantingui la sintonia entre ells dos.
La negativa d’Artadi a formar part del Govern encara reforça més aquest vincle Sànchez-Aragonès. Sense un lideratge clar de JxCat a l’executiu -el futur vicepresident, sigui qui sigui, se l’haurà de construir des de zero-, l’exlíder de l’ANC tindrà el control sobre la part de Junts del Govern -la tria dels consellers l’està pilotant ell des de Lledoners- i es dibuixa com l’interlocutor principal del nou president de la Generalitat quan arribin les decisions clau del futur Govern. Entre tots dos hauran de conduir l’aterratge independentista després de les turbulències posteriors a l’1-O. “Tocar de peus a terra”, va dir Aragonès divendres, abans d’emprendre nous vols.
El tercer actor en discòrdia en aquest acord és la CUP, que després d’haver empès com mai en favor de l’aliança entre Esquerra i Junts comença a arrufar el nas amb els primers compassos del futur executiu. Els silencis de l’acord tancat entre Sànchez i Aragonès pel que fa a aspectes cabdals del pacte d’Esquerra amb els anticapitalistes és eixordador, i la tria de Jaume Giró com a nou conseller d’Economia no ha fet sinó augmentar els dubtes dels cupaires sobre el gir a l’esquerra que esperaven imprimir al futur Govern. Les primeres advertències van arribar ja en aquest últim debat d’investidura, però aniran a més en les pròximes setmanes.
I des de la distància s’ho mira el govern espanyol, a qui toca moure peça aviat, primer amb els indults i després omplint de contingut la taula de diàleg. S’ha dit molt que l’independentisme no podia desaprofitar l’oportunitat que suposa un govern de PSOE i Unides Podem a Madrid, però ¿pot l’executiu de Pedro Sánchez deixar escapar també la finestra que obre un executiu català que vol donar una oportunitat a la negociació?
EL DETALL
Buscar emplaçaments a l’aire lliure és una feina àrdua. Dilluns, per presentar l’acord entre Aragonès i Sànchez es va optar pel Palau Robert. L’escenari, amb un jardí com a rerefons, havia de ser bucòlic, però l’exposició del Tricicle va jugar una mala passada. Per sobre dels dos líders, uns gegants Paco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans es posaven les mans al cap, qui sap si preveient un Govern ple de turbulències.
Amb els 74 vots aconseguits divendres, Pere Aragonès va empatar amb Pasqual Maragall en el podi de presidents amb més suports. Potser per desempatar, va intentar comptabilitzar com a mig vot el lapsus d’Alícia Romero, que quan va haver de cantar el vot de la seva companya Elena Díaz va dir “sí” abans de rectificar ràpidament i dir “no”. “Gràcies pel teu mig vot”, li va dir després amb ironia el nou president.
