Política 24/10/2015

Del referèndum legal i acordat al brindis amb el PP i C's

L'alcalde de Terrassa havia de ser l'home que aixequés el PSC posttripartit, però la seva aposta pel dret a decidir va provocar que Ferraz li mogués la cadira en favor d'Iceta. Carme Chacón li ha donat l'empenta definitiva

Sara Gonzàlez
5 min
El successor de Pere Navarro l'ha de triar la militància

BarcelonaPere Navarro ha tancat avui segurament una etapa dins el PSC. No se sap encara si acabarà estripant el carnet que tant s'estima, però avui se sent traït i així els ho ha dit, a la cara, als seus companys de partit. Avui l'han deixat fora de la llista de Carme Chacón per ser diputat al Congrés, i ell no ha acceptat les engrunes d'una cadira al Senat.

La seva reacció davant el consell nacional del PSC segurament ha sorprès més d'un. Qui coneix de prop aquest terrassenc sempre l'ha definit com una persona serena que difícilment perd els nervis i que a primer cop de vista, per la seva timidesa, pot semblar distant o tibat.

"Fa la sensació que li falta capacitat de decisió, però és que ell sempre vol arribar fins al final en les negociacions", afirmen els que han compartit trajectòria política amb ell. Navarro primer escolta, s'agafa un temps prudent de reflexió que pot impacientar més d'un, dialoga –diuen– fins a l'extenuació i després executa sense titubeig.

El jove Navarro en un míting del PSC a les generals del 1982 / EFE

Els orígens socialistes

Fundador de les Joventuts de Terrassa

"Però en realitat és pròxim i de tracte fàcil. De fet, la responsabilitat política no l'ha canviat, és exactament igual que quan tenia 17 anys", explica el secretari d'organització del PSC Vallès Oest, Josep Ballart, que ha compartit tres dècades de la trajectòria de Navarro. I és que l'antic primer secretari del PSC no tenia ni la majoria d'edat quan va començar a militar al partit, el 1977. La seva passió per la política l'hi va inculcar, en bona part, la seva mare. Fill únic, va viure durant la infantesa amb els pares i els avis materns. L'avi es dedicava a la pagesia i, entre enciams i tomàquets, Navarro va heretar un interès per la natura que anys més tard es va traduir en un títol de llicenciatura en biologia.

Va ser en la seva etapa a l'Institut Arraona quan la seva vocació política va guanyar pes, atiada pels moviments estudiantils. Un cop afiliat al PSC-Congrés, el de Joan Reventós, Raimon Obiols i Pasqual Maragall, va ser un dels fundadors de les Joventuts Socialistes de Terrassa. Era "un dels guapos de les Joventuts", però ràpidament, entre enganxades de cartells i reunions organitzatives, es va enamorar de l'Àngels, la seva esposa, que també militava. Per pagar-se els estudis, treballava als estius muntant tarimes del festival de la ciutat.

Navarro és un home que quan té un objectiu lluita sense fer gaire soroll fins que se surt amb la seva. Des que va entrar com a regidor, el 1987, ha dirigit diverses àrees a l'Ajuntament, des d'Urbanisme fins a Cultura, i el 2002, quan era primer secretari del partit a Terrassa, se li va ficar entre cella i cella ser alcalde, just quan Manel Royes hi va renunciar.

El substitut de Montilla

Acceptat per Baix Llobregat i Girona

La nit electoral del 28 de novembre del 2010, quan un José Montilla capcot encaixava amb resignació la pèrdua de la Generalitat i la fi del seu mandat intern, els capitans del PSC greixaven la maquinària per trobar una cara que liderés un partit que ja començava a acusar una pèrdua de musculatura important. Un nom vinculat a l’aparell però que, alhora, fos nou i amb un perfil que no fos hostil per al sector més catalanista. Dirigents com José Zaragoza i Daniel Fernández van veure en Pere Navarro la figura idònia: un alcalde consolidat d’una ciutat important com Terrassa amb un tarannà que podia ser acceptat tant al Baix Llobregat com a Girona.

I ell va acceptar. Qui el coneix de prop diu que és un home de reflexió a qui li costa prendre decisions, fins al punt d’impacientar més d’un, però que després les executa sense titubejos. Des que va ser escollit primer secretari, el desembre del 2011, amb més d’un 70% de l’aval del partit enfront de Joan Ignasi Elena, una de les cares del sector crític, ha pilotat un full de ruta erràtic que ha tingut en la relació amb el PSOE el seu millor exponent.

Exportant la seva experiència d’alcalde –un càrrec que va deixar el febrer del 2012– al carrer Nicaragua, va creure que la clau per fer remuntar el partit era una direcció que integrés les diferents sensibilitats del PSC. Però forjar un grup heterogeni no ha sigut sinònim d’abanderar un projecte de confluència en un partit que fins a la implosió del procés sobiranista feia la viu-viu amb el catalanisme clàssic.

Pere Navarro

El dret a decidir

La seva aposta va ser un malson per a Rubalcaba

Quan el seu projecte començava a caminar, el cas Mercuri li va fer caure dos dels seus pilars a l’executiva: el mateix Fernández, que havia confiat en ell, i l’aleshores alcalde de Sabadell, Manuel Bustos. Ell, però, decidit a marcar un perfil propi malgrat les dificultats internes i veient que el procés sobiranista anava 'in crescendo', va gosar defensar al seu programa electoral del 2012 el dret a decidir i una reforma federal de la Constitució que va acabar sent acceptada com a mal menor pel PSOE.

Encarrilat en la defensa de la consulta, es va arribar a convertir en un autèntic malson per a Alfredo Pérez Rubalcaba, i va ser el primer líder del PSC que va trencar dos cops la disciplina de vot. Tibant la corda, Navarro constatava que no deixava de trepitjar ulls de poll a Ferraz i que, paradoxalment, li creixien veus crítiques a dins de casa que consideraven que el partit no feia prou gestos per mantenir-se en una centralitat política que s’havia desplaçat cap a un sobiranisme abans minoritari.

La pressió de Ferraz i dels dirigents que més han fet pinya al seu voltant –com el mateix Maurici Lucena; el secretari d’acció política, Antonio Balmón; Miquel Iceta, o el seu cap de gabinet, Víctor Francos– van fer que Navarro finalment decidís baixar de l’autobús del 9-N i seguir el rumb d’un PSOE que abraça el federalisme però no la consulta. Des d’aleshores la diàspora socialista ha crescut. La pluralitat de la seva executiva va passar a ser una oposició interna. Fins a tal punt que el nucli dur va arribar a acceptar que “més valia ser pocs però ben avinguts”. Des d’aleshores la direcció es va convertir en inoperant –ell es negava a tractar-hi temes delicats– i es va anar buidant de crítics, que han plegat o que han estat apartats, i el grup parlamentari s’ha esquerdat fins a un extrem insostenible.

Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro i Albert Rivera / ACN

L'error del brindis

Els seus assessors no van calibrar els efectes del brindis amb PP i C's

Navarro va acabar refugiat en un equip reduït de dirigents i assessors que no van saber calibrar els efectes de brindar el 12 d’octubre amb el PP i Ciutadans, o d’un incident magnificat a Terrassa i un discurs de la crispació que se li ha acabat girant en contra. Tot i això, Navarro deia adéu al lideratge del PSC l'11 de juny del 2014 reivindicant que havia dialogat fins al final davant l’escepticisme d’un partit que creu que va perdre el control justament per haver-se bunqueritzat i per no escoltar. Avui ho ha tornat a recordar abans del seu adéu (definitiu?) del partit: "Mai no vaig pensar que veuria segons quines coses, però per desgràcia alguns ens tenen acostumats a fer el que sigui per defensar els seus interessos".

stats