Qui és Plinia Azzena, la jutge sarda que decideix sobre l'extradició de Puigdemont?

MilàDesprés de quatre dècades dictant sentència contra tota classe d’assassins i delinqüents, la jutge italiana Plinia Azzena s’enfronta ara a un dels casos més delicats de la seva llarga carrera. La magistrada, al capdavant del Tribunal d’Apel·lació de Sàsser, va prendre declaració aquest dilluns a l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, detingut per la policia italiana la setmana passada a Sardenya i posat en llibertat sense mesures cautelars un dia més tard. El futur de l’expresident de la Generalitat està en mans d’aquesta dona menuda i amb rictus sever, que haurà de decidir si cursa o no l’ordre europea de detenció i lliurament emesa pel seu col·lega espanyol, el jutge de Tribunal Suprem Pablo Llarena. De moment, ja ha decidit que no mourà fitxa fins a saber que hi diu el Tribunal de Luxemburg.

Plinia Azzena (Tempio Pausania, 1952) no és cap principiant. Des que va accedir a la carrera judicial el 1978, la magistrada ha exercit tota la seva carrera al tribunal de Sàsser. Primer, al capdavant de la secció penal, a la qual va accedir el 1996 i de la qual deu anys més tard va ser nomenada presidenta pel ple del Consell Superior de la Judicatura: va ser la primera dona a Itàlia a ocupar aquest càrrec. I des del 2012 al Tribunal d’Apel·lació, que també presideix.

En la seva llarga carrera, la jutge sarda s’ha enfrontat sobretot a delictes que han protagonitzat les pàgines de successos, com el segrest durant vuit mesos de l’empresari agrícola Titti Pinna, que va marcar el final de l’Anonima Sarda, una violenta banda criminal que va atemorir Sardenya durant mig segle, especialitzada en robatoris a mà armada i segrestos. Alguns de molt cruels, com el de l’infant Farouk Kassam, a qui els segrestadors van tallar un tros del lòbul esquerre com a prova de vida.

Filla, neboda i germana d’advocats, el seu pare, Elio Azzena, mort el 1967, a més de lletrat va ser regidor regional durant més d’una dècada a les files de Democràcia Cristiana, el partit que va governar Itàlia durant bona part del segle XX.

En una de les escasses entrevistes concedides a la premsa local, Plinia Azzena lamentava la falta de mitjans del sistema judicial italià. “No hi ha una casta de jutges. Durant anys hem estat exposats a la burla pública com a artífexs del col·lapse, però la veritat és que treballem en un continu estat de malestar”, va confessar al diari La Nuova Sardegna. “Som molt pocs per a la quantitat de processos que hi ha, però tenim una de les productivitats més altes d’Europa”, defensava.