El pols Sánchez-Feijóo, amb Trump al fons

MadridAquest últim trimestre de l’any seguirà girant al voltant del debat sobre la corrupció, en funció d'unes investigacions policials i judicials lentíssimes, que mantindran socialistes i populars en lluita permanent. És curiós com aquesta característica de la vida política influeix en els hàbits de consum dels mitjans de comunicació, en especial de les tertúlies. Hi ha gent que no les vol ni veure, que canvia de canal si topa de cara amb un programa d’aquesta mena. Però paral·lelament els estudis sobre audiències ens expliquen que hi ha un públic molt aficionat a aquest tipus d'espais, persones que de vegades acaben sent víctimes d'autèntics episodis d'addicció. Les mateixes anàlisis ens informen que, en general, l’espectador no busca un examen equànime dels fets, sinó que li donin la raó, és a dir, el plaer d'identificar-se amb les intervencions que ratifiquen les seves pròpies conviccions. La conclusió de l'últim treball que he llegit sobre el seguiment de programes de debat polític protagonitzats per periodistes i politòlegs consistia en el fet que el públic no demana ni espera que els participants els aportin la seva visió com informadors dels problemes analitzats, sinó que els proporcionin directament doctrina amb la qual defensar les seves pròpies idees, és a dir, reforçar el que pensen i nodrir-se d'arguments per predicar-ho millor.

Després ens podrem queixar de la polarització del debat polític, però no hi ha dubte que per aquesta via l’estem reforçant. Algú va dir ja fa temps que el model de democràcia parlamentària ha derivat cap a un altre de democràcia televisiva. De fet, els programes televisius d’actualitat competeixen per cada segon d’atenció del públic. És molt habitual que en els equips de producció hi hagi professionals dedicats al seguiment de què fan les altres cadenes, i que es facin ràpidament girs de guió si alguna de la competència està aconseguint més audiència amb un determinat tema. Si això passa, el que pot succeir és que es facin talls radicals per seguir el rastre de qui està captant més espectadors, procurant mantenir sempre una discussió intensa entre els dos costats de la taula. Per aquesta via, l’anàlisi d'actualitat corre el risc de convertir-se en una repetició a escala de la confrontació parlamentària. Els partits, per la seva part, intenten fomentar-ho distribuint els seus propis documents i argumentaris, per seguir alimentant la mencionada demanda de doctrina.

El fenomen Trump

El principal protagonista d'aquest període de la vida internacional, el president nord-americà, Donald Trump, deu bona part del seu èxit electoral a aquest tipus d’organització de la seva activitat i els seus missatges durant l'anterior legislatura i la preparació dels comicis. Idees senzilles, autèntiques proclames, material de consum per facilitar la confrontació i la caracterització dels rivals per deteriorar la seva credibilitat. I ara ho segueix fent. Ha aconseguit acaparar l'atenció des que va assumir la presidència, el 20 de gener passat. Un famós columnista de The New York Times als anys 70 i 80, James Reston, va definir la democràcia com “la teoria que la gent corrent, ordinària, pot fer coses extraordinàries”. Els assessors de Trump ho van simplificar encara més, desnaturalitzant i aprimant la idea, per deixar-ho en el cèlebre “America first”, molt més efectiu per la seva simplicitat. La diferència òbvia entre els dos postulats és que per Reston la democràcia era una tasca col·lectiva, i per Trump és individual, reservada únicament al líder.

Constatem, per tant, que les esperances i l’optimisme dels anys 80 sobre el que aportarien les noves tecnologies –per suposar més transparència, millor control i més velocitat en la circulació de la informació– no ens ha conduït exactament al model de democràcia estable i madura que potser imaginàvem. El que predomina és la pura simplificació dels missatges, la dictadura dels eslògans. Una dinàmica que es projecta sobre tota mena de qüestions i debats. L'important no és definir com hauria de ser una política de defensa europea, sinó si la despesa en aquest capítol ha d'arribar al 5% del PIB dels països de l’OTAN, sense entrar en cap detall ni concreció sobre l’esforç que això significa, ni per què ha de ser aquest percentatge. Si els físics del passat demanaven una palanca per dominar el món, ara els polítics demanen menys: pot ser suficient una paraula, o un mantra, per moure muntanyes. Si apliquem aquest context a la vida espanyola, podem comprovar que Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo apareixen contaminats per la pandèmia de l'eslògan i la frase feta, per alimentar allò que definim com “la conversa pública”, que ja hem dit que moltes vegades funciona amb automatismes de planta embotelladora.

Punts de coincidència?

Els resultats d'aquesta dinàmica els vam veure en l'última sessió del Congrés sobre control del govern. Per Feijóo, Sánchez és “un penques” (un jeta), envoltat de corrupció i de diners de prostíbul. Es tracta que la gent assumeixi ràpidament aquesta associació d’idees. Per Sánchez, en canvi, Feijóo representa “el no-res” (la nada). També aquí es tracta de denigrar el rival, en aquest cas identificant el líder de l’oposició com algú superat, a qui li ve gran el vestit. A cap dels dos me’ls imagino amb una gorra vermella com la de Trump, ni tenyits de ros, però seria d'agrair que sabessin elevar el nivell de les seves estratègies pel que quedi de legislatura.

Segur que hi ha d’haver algun espai per a la coincidència. Per exemple –ja que hem pres el president nord-americà com a referència de tot–, per definir els objectius i els mitjans de la política de defensa espanyola en resposta a les amenaces i ximpleries de Trump. Als Estats Units no els convé ni de broma una Espanya fora de l'OTAN. Com diu la ministra de Defensa, Margarita Robles, ningú pot assegurar on serem el 2035. Els americans –afirma Robles– “parlen del període comprès entre 2030 i 2035, i jo parlo del 2025”, en què Espanya ha complert els compromisos assumits el 2014, amb un increment de 10.471 milions en la despesa militar. I ara comprarem material americà per ajudar Ucraïna. Aquest esforç és la prioritat. Explicar-ho així i fer pinya seria la millor manera en què Sánchez i Feijóo haurien de situar-se davant del fenomen Trump.