Els populars no volen tornar a la marginalitat post-Estatut
La situació de marginalitat en què va quedar el PP a Catalunya després de la campanya ferotge contra l'Estatut ha fet replantejar estratègies als populars. Aquest cop opten pel contraatac argumentat.
BARCELONAEl procés de l'Estatut va ser traumàtic per als partits que el van impulsar, però també per als principals opositors. El que havia de ser una operació històrica d'encaix de Catalunya a Espanya va acabar deixant un estol de víctimes polítiques, des del llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall, fins als líders d'ERC i ICV-EUiA, exsocis del PSC al tripartit. Però no només va ser nefast per als partits catalanistes que van creure en aquella operació (PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA). També ho va ser per al PP, que va liderar una autèntica campanya d'agitació anticatalana arreu de l'Estat, per a disgust també del llavors líder popular a Catalunya, Josep Piqué, una altra de les víctimes polítiques que van quedar pel camí.
La campanya del PP de recollida de firmes contra l'Estatut i els constants atacs a la voluntat expressada pel 90% dels diputats catalans al Parlament s'acabarien girant contra els mateixos populars. L'agitació anticatalana certament havia donat fruits al PP entre sectors radicals de la dreta i l'esquerra espanyola. Però, en canvi, va relegar a l'ostracisme als populars a Catalunya.
Amb la perspectiva d'aquella experiència, Camacho vol evitar com sigui que el partit torni a passar per una situació de marginalitat com la que va viure tot just després del procés estatutari. Després que Josep Piqué deixés la presidència del partit, Daniel Sirera va heretar una formació immersa en una profunda crisi que no va remuntar fins a l'arribada de Camacho en el traumàtic congrés del 2008.
L'actual líder no vol que es torni a penjar al PP l'etiqueta de partit anticatalà, i per aquest motiu ha intentar capitanejar un gir -més estètic que real- cap al catalanisme introduint la senyera al logo de la formació i reivindicant un millor model de finançament per a Catalunya. Fins i tot s'ha atrevit a parlar d'un model de finançament "singular" per a Catalunya i de la necessitat de reduir el dèficit fiscal. Tot i això, contra la seva voluntat, ha quedat fora de la reivindicació d'un concert que els populars catalans no estan disposats a defensar com sí que ho fan els seus homòlegs a Euskadi.
Els toca l'incòmode paper d'ajudar Mariano Rajoy en aquest xoc garantit de l'Estat contra Catalunya i ho volen fer amb el menor desgast possible i podent exhibir que ha estat la seva responsabilitat la que ha permès aprovar els dos primers pressupostos del Govern de CiU. Per això, per primer cop en molts anys, els populars volen contraargumentar un a un els postulats als quals s'aferren els que reivindiquen l'estat propi. Volen deixar enrere l'agitació del carrer per entrar en un debat davant del qual havien intentat tancar els ulls. La sobirania s'ha instal·lat al bell mig del debat polític català i el PP ha sabut veure que no pot respondre-hi fent com qui sent ploure.
