La presidència del Parlament: de premi honorífic a plataforma política

BarcelonaLaura Borràs ja és la setzena presidenta del Parlament un cop ha estat escollida aquest divendres en la sessió constitutiva de la legislatura. No han calgut gaires minuts per evidenciar que pretén exercir una presidència reivindicativa: el seu primer discurs ha estat ple de referències a la llibertat d’expressió, als presos, als exiliats i a l’autodeterminació. Borràs acaba de fer 50 anys, en fa tot just tres que fa política en primera línia i té intenció de continuar sent un puntal els anys vinents. Un perfil que ara sembla habitual però que és radicalment oposat al que s’havia triat en la majoria d’eleccions a la cambra. La presidència del Parlament ha passat de ser un premi honorífic a una plataforma política de primera magnitud.

Es tracta de la segona autoritat de Catalunya i des del 1984 se li havia intentat atorgar un rol més institucional i simbòlic, que contrastés amb la importància política del president de la Generalitat. Aleshores va ser escollit Miquel Coll i Alentorn. Als seus 80 anys aquell honor va ser l’últim de la seva carrera política, que havia començat el 1932 a Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

El seu successor l’any 1984, més jove, també enfocava la part final de la seva trajectòria. Joaquim Xicoy, també d’UDC, va ser president del Parlament fins al 1995, entre els 62 i els 74 anys. Des dels anys 50 estava implicat en política i havia ocupat diversos càrrecs institucionals a partir de la recuperació de l’autonomia catalana. I què dir de Joan Reventós: líder dels socialistes catalans des de la seva fundació a finals dels 70 i cap de llista a les eleccions del 1980, va arribar a la presidència del Parlament l’any 1995, aprofitant que CiU havia perdut la majoria absoluta. Tenia 68 anys i havia sigut diputat a Madrid, a Catalunya, ambaixador a París i senador. 

Joan Rigol era més jove però tenia una àmplia experiència acumulada. Amb 56 anys va ser escollit president de la cambra el 1999, i culminava així les seves aspiracions polítiques. I el mateix val per a Núria de Gispert, que entre el 2010 i el 2015 va ser la primera presidenta de la cambra. Va arribar-hi amb 61 anys i havent sigut vuit anys consellera i ponent de l’Estatut. 

Líders en actiu

Tots ells rebien un premi honorífic a les seves carreres. També l’havia rebut Heribert Barrera el 1980. "L’èxit o el fracàs de tota l’etapa democràtica a tot l’Estat depèn en bona part de nosaltres. Hem de ser dignes de la llarga història de la nostra terra", va dir en el seu primer discurs com a president. Ell tenia 62 anys però no accedia a la presidència com a prèvia a la retirada. Era el líder del seu partit, ERC, i encara va repetir com a candidat el 1984. Tampoc Ernest Benach tenia intenció de jubilar-se a la mesa del Parlament. Als 44 anys va ser escollit president de la cambra el 2003 i va mantenir el càrrec fins al 2010. Fins i tot va intentar liderar ERC el 2008 quan es va haver de buscar substitut a Josep-Lluís Carod-Rovira. Finalment, va deixar la política activa el 2010, quan va dimitir després d’un fracàs electoral.

Carme Forcadell el 2015 representava una cosa diferent. En un moment marcat pel plebiscit plantejat per l’independentisme representava el símbol de les manifestacions massives al carrer. Políticament no havia ocupat càrrecs de rellevància i als seus 60 anys tampoc pretenia tenir una llarga carrera per davant, malgrat que va ser l’amenaça del Tribunal Suprem la que la va obligar a plegar. 

I arribem als últims dos exemples. El de Borràs és evident. Ha sigut ella qui ha triat i ho ha fet, entre altres, perquè ha considerat que era compatible amb seguir liderant el seu espai polític. El seu predecessor, Roger Torrent, es va convertir amb 39 anys en el president més jove de la història quan va ser escollit el 2018. I des d’aleshores sempre ha sigut un dels més ben posicionats en la cursa successòria d’Oriol Junqueras, inhabilitat pel Suprem. Va ser número 3 en els últims comicis i apunta a conseller en el pròxim Govern de Pere Aragonès. La diferència entre ells dos, Torrent i Borràs, i la resta és evident pel que fa al punt de les seves carreres en què van assumir el lideratge del Parlament. Fa tres anys, de fet, ERC havia valorat la possibilitat d’apostar perquè Ernest Maragall ocupés aquest lloc pensant més en el premi honorífic que en la plataforma, i això que pocs mesos després el convertien, primer, en conseller i, després, en l’antídot per vèncer Ada Colau a Barcelona.

Curiosament el primer president del Parlament era d’aquest segon grup. Lluís Companys va ocupar el càrrec poc temps, entre el desembre del 1932 i el juny del 1933. Tenia 50 anys, com Borràs, i una carrera política per davant. Ministre de Marina, diputat a les Corts i, des de la mort de Francesc Macià, president de la Generalitat.