DEMOSCÒPIA

Els problemes dels catalans: una dècada que ha capgirat les prioritats

El 2005 la immigració era la principal preocupació, mentre que ara ho és la relació amb l’Estat

Entre l’any 2000 i el 2010 la població de Catalunya va passar dels 6,2 milions als 7,5, una xifra que des d’aleshores es manté estable. L’espectacular increment d’aquella dècada s’explica bàsicament pel fenomen de la immigració: en onze anys el nombre d’estrangers va créixer en més d’un milió, fet que va representar el 80% de l’increment total de població. A partir del 2010, ja en plena crisi econòmica, la immigració es va aturar en sec i, de fet, vuit anys després el nombre d’estrangers residents a Catalunya s’ha reduït lleugerament. El 2010 també va ser el primer any que la immigració va deixar de ser un dels tres principals problemes dels catalans, segons el Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Avui, aquest fenomen només preocupa al 4,8% de la gent, mentre que el 2006 s’havia enfilat fins al 38% i apareixia com la primera preocupació. Els baròmetres dels últims tretze anys evidencien un canvi radical de percepció en la societat. La immigració ha deixat pas a les relacions entre Catalunya i Espanya com a primer problema dels catalans, un assumpte que el 2005 apareixia en el tretzè lloc de la llista.

“El que reflecteixen les enquestes no són tant les preocupacions reals dels catalans, sinó el que en cada moment surt als mitjans de comunicació. Si comparéssim les principals preocupacions amb el nombre de notícies que surten sobre aquests temes, trobaríem un paral·lelisme”, opina la sociòloga Marina Subirats. El professor de ciències polítiques de la UOC Iván Serrano afegeix que les percepcions també estan condicionades pel debat polític. I més quan molts dels problemes no afecten directament la persona que respon a l’enquesta. “Si a mi no m’han robat no tinc ni idea de si han crescut o baixat els robatoris. Depèn del que diguin els mitjans creuré que és més o menys important”, diu Subirats.

Fins al 2007, la immigració i l’accés a l’habitatge van ser els dos principals problemes de Catalunya. La bombolla immobiliària va arribar a registres rècord precisament aquell any, triplicant els preus del metre quadrat respecte a principis de segle, com recull un estudi publicat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona. A partir del 2008 els preus van començar a desplomar-se, però, en paral·lel, es van multiplicar els desnonaments: 95.000 fins al 2017, segons l’observatori DESC. “El percentatge de població directament afectada és petit, tot i que sigui un problema social important”, explica Serrano. En la seva opinió, problemes com l’habitatge acaben assumint-se com a inevitables i, quan s’ha de respondre a una enquesta, s’assenyalen altres qüestions de més actualitat. “Es normalitza que els pisos són cars, i per a la gent que ja en té això no és un problema”, indica. En la mateixa línia, Subirats recorda que la part més important de les despeses familiars va destinada a pagar l’habitatge i els consums, però la majoria de la ciutadania ha assumit que això és una realitat invariable. 4 de cada 10 famílies a la ciutat de Barcelona dediquen més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer, la hipoteca i els subministraments de llum, aigua i gas, tal com conclou un estudi recent de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge.

Els efectes de la crisi econòmica

Del 2008 al 2016, l’atur i el funcionament de l’economia es van consolidar de llarg com la principal preocupació dels catalans, amb percentatges superiors, en molts casos, al 60%. Correspon als anys més durs de la crisi. El primer trimestre del 2013 va ser, per exemple, el trimestre amb més aturats a Catalunya: 950.000, amb una taxa del 24% segons l’Enquesta de Població Activa (EPA). “No cal que algú estigui a l’atur perquè li preocupi”, apunta Serrano, que insisteix que la crisi ha sigut un tema cabdal tots aquests anys per a l’opinió pública.

Casos de corrupció com Gürtel, Palau i Pretòria, que guanyen importància a partir del 2009, també contribueixen a explicar per què la “insatisfacció amb la política” es comença a disparar a partir del 2010 fins a convertir-se avui en el segon problema per als catalans. A més de la corrupció, aquesta variable recull a les enquestes totes les respostes espontànies que critiquen la Generalitat, el govern espanyol i també les picabaralles entre els partits.

El Procés, clau per al canvi

La immigració ha passat de preocupar al 38% de la població a no passar del 5%; l’accés a l’habitatge ha passat del 34% al 6%; i l’atur del 60% al 25%. Una dinàmica completament diferent de la que han seguit les relacions entre Catalunya i Espanya, que el 2005 preocupaven al 3% dels catalans i el 2017, l’any del referèndum i de l’aplicació del 155, van arribar fins a un màxim del 49%. En l’últim baròmetre publicat fins ara, el del juliol passat, el percentatge es mantenia al capdavant de la llista amb un 39%. “Les relacions entre Catalunya i Espanya no són una qüestió que afecti directament el dia a dia de la gent”, analitza Serrano. “És un tema puntual. Un problema que tard o d’hora s’ha de resoldre. En canvi, la percepció és que l’habitatge es mantindrà com un problema durant molt de temps”, descriu, per la seva banda, Subirats.

El Procés ha capitalitzat la informació política dels últims anys. I són els independentistes els més preocupats per les relacions amb Espanya. Un 35% dels partidaris del sí consideren que aquest és el problema principal, i el percentatge es redueix al 28% entre els partidaris del no. A part d’això, la llista és, si fa no fa, la mateixa, tot i que hi ha una diferència de cinc punts pel que fa a la importància de l’atur (un 12% entre els independentistes i un 17% entre els no independentistes). “La diferència en la percepció de l’atur com a problema no es basa en l’independentisme, sinó en les diferències socioeconòmiques”, apunta Serrano. El retrat robot d’un partidari del sí que es desprèn de les enquestes porta associat un nivell de renda i d’estudis superior al d’un partidari del no.

On s’observen diferències més clares és entre generacions. Només el 8,7% dels jubilats (majors de 64 anys) creuen que l’atur és el principal problema de Catalunya, percentatge que supera el 17% en el grup d’entre 35 i 64 anys. Els joves d’entre 18 i 24 anys són els més insatisfets amb la política, i és als majors de 64 anys als que preocupen més les relacions entre Catalunya i Espanya. Tot plegat, percepcions subjectes al context i que, com ha passat els últims 13 anys, podrien tornar a patir una forta sotregada.

Més continguts de