Josep Vicenç Mestre: "Puigdemont té la rauxa de Macià i Pujol el seny de Prat de la Riba"

BarcelonaNascut a Òdena el 1990, Josep Vicenç Mestre és doctor cum laude i té un premi a la millor tesi doctoral en català per la Universitat Pompeu Fabra per l'estudi sobre l'anàlisi dels discursos dels presidents de Catalunya entre 1914 i 1933. D'aquesta tesi n'ha sorgit el llibre Paraules de president. Nació i Estat als discursos de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i Macià (Editorial Afers, 2024). És professor associat a la UPF i exassessor del Govern de Junts i de la presidència del Parlament de Laura Borràs.

Quin és l'objectiu de la seva tesi doctoral?

— Entre el 2015 i 2016, en plena efervescència independentista em pregunto si això sempre ha estat així. La resposta és que no, i estudio quan neix l’independentisme i què pensava el corrent majoritari del catalanisme al llarg del temps. El catalanisme no ha estat independentista fins al 2015 quan amb Junts pel Sí guanya les eleccions amb majoria absoluta. Abans hi ha independentisme, però no és majoritari.

Quin és, doncs, el fil conductor entre els tres presidents que analitza?

— En aquell moment creien que la tendència universal tendiria a l’Europa de les autonomies. Per això, l’any 1919, Puig i Cadafalch defensa l’autonomia per a Catalunya seguint Prat de la Riba. Cal tenir en compte que fem una fotografia d'un moment històric, en el seu moment el context internacional no era el de la secessió d’estats, sinó de la conglomeració d'estats.

Algun dels presidents ha volgut reformar més Espanya que d’altres?

— Prat s'imagina el concepte de Catalunya endins i cap enfora. Endins, vol nacionalitzar Catalunya, però també envia Francesc Cambó a la resta d’Espanya perquè també s'estengui la voluntat de federar-se. En canvi, a Puig i Cadafalch això ja no li interessa tant. No se'n surt de negociar amb Madrid i se centra en Catalunya, en la cultura, la llengua, l'arquitectura o l'arqueologia pròpies. Es refugia en la identitat. Paradoxalment, Macià entén que Espanya ha de ser un company de viatge malgrat ser independentista. Ell mateix proclama la república catalana parlant per telèfon amb Niceto Alcalá-Zamora.

Si hagués de fer paral·lelismes amb presidents contemporanis, quins faria?

— Jordi Pujol és una mescla de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. A José Montilla l'assimilaria a Puig i Cadafalch, perquè és més de fets que de paraules, mentre que Artur Mas sempre es referencia en el marc del pensament de Prat de la Riba i en la vivència de Macià, tot i que penso que s'assembla més al primer. Carles Puigdemont, en canvi, és un Macià 2.0, fins i tot tenen en comú que van fer una incursió a Catalunya abans de tornar definitivament de l'exili. Diria que Puigdemont té la rauxa de Macià, i Pujol el seny de Prat de la Riba. Quim Torra també s'assemblaria, penso, més a Macià pel seu activisme i, al seu torn, Pere Aragonès té en comú amb Puig i Cadafalch el llenguatge perquè parla de les transformacions del país i la Catalunya sencera –Puig parlava de la Catalunya entera. Salvador Illa no crec que s'assembli a cap dels tres: és un vers lliure perquè des de la tornada de la democràcia és el president més espanyolista que ha tingut Catalunya.

El PSC i Illa s'emmarquen en la tradició del catalanisme polític. Qui decideix qui hi és i qui no?

— Jo entenc que cadascú es vulgui referenciar com vulgui. Jo com a acadèmic no podria referenciar ara mateix el PSC en la tradició catalanista. El de Maragall i el de Montilla, sens dubte.

Quina és la diferència entre el PSC d'Illa i el de Maragall i Montilla?

— El president Illa és molt conscient que forma part de l’Estat i que no necessita reformar Espanya perquè Catalunya estigui millor. En canvi, Maragall i Montilla sí que defensen que s’havia de reformar Espanya perquè Catalunya tingués un millor encaix.

Si hagués de triar el millor orador de l'època, quin triaria?

— Les fonts de l’època diuen que ni Prat, ni Puig ni Macià eren bons oradors, però sí que crec que amb les seves paraules van transformar el seu temps. Prat de la Riba, per exemple, utilitzava molts adjectius i un lèxic complex. Puig era directe, aspre i cantellut, anava per feina, no s’estava gaire per subtileses o per caure bé al públic, es dedicava a parlar de programa i programa. En canvi, Macià era un somiador impertèrrit, li agradava escoltar la gent i correspondre els sentiments intangibles del poble. Si Prat és l'idealista que imagina quina Catalunya vol demà i Puig l'aplicador de la teoria i el que treballa la identitat, Macià és capaç de connectar amb el poble, però no parla tant del país que vol. Crec sovint que va fer molt més per Catalunya Prat de la Riba que Macià a escala efectiva. Per això, igual que el 25 de desembre anem a la seva tomba, potser també hauríem d'anar l’1 d'agost a la de Prat, que es troba a uns escassos metres. Li hauríem de retre homenatge per tota la feina que va fer pel país, i no ho fem.