El dol que uneix quan encara hi ha combat

Muriel Casals com a símbol de la revolució tranquil·la que està portant a les institucions activistes fets en entitats i moviments socials

HOMENATge muriel casals

Com a néta que sóc d’un verdaguerià devot, l'enterrament de mossèn Cinto em va venir al cap ahir quan vaig veure el passeig dels Til·lers ple a vessar per acomiadar una persona venerada pel poble que no pertanyia a cap cercle de poder. Així s’acabava, al carrer, una tarda d’homenatge iniciada al Parlament. Muriel Casals com a símbol de la revolució tranquil·la que està portant a les institucions activistes fets en entitats i moviments socials.

L ’acte oficial havia reunit a l’auditori de la cambra catalana Gabriela Serra i Jordi Pujol, Artur Mas i Ada Colau, Carles Puigdemont i José Montilla, Benet Salellas i Ramon Espadaler. Una estona abans, l’alcaldessa de Barcelona i el conseller de Justícia, Carles Mundó, ja s'havien trobat en un espai molt reduït –amb més convidats–, quan la porta giratòria de l'entrada noble del Parlament s'havia encallat i havien quedat atrapats momentàniament en un dels cubicles.

La cerimònia institucional havia de ser solemne per força, però d’alguna manera va aconseguir ser també sincera. Es va percebre sobretot en el silenci de les pauses, total, elèctric.

El nou país durà també el teu nom: crònica de l'homenatge

I després de l’homenatge a la diputada, tothom va quedar alliberat per sortir al carrer i unir-se a la multitud en l’homenatge a la Muriel. Peus freds sobre la gespa humida dels marges del passeig –l'espai destinat teòricament al públic va quedar desbordat–, gent estossegant, ningú marxant. Tothom hi era perquè volia ser-hi, malgrat que tothom “hauria volgut no haver-hi de ser”, en paraules de la presentadora, Rita Marzoa. “ El dol també agermana”, va afegir.

Es va parlar de totes les Muriels. De la dona d’esquerres que havia sigut del PSUC, obsessionada per la justícia social, un “amor platònic” d’ Arcadi Oliveres. De la feminista, de l’activista per la llengua i de l’economista, “l’única professora marxista de la facultat” que fins i tot va fer plantejar-se si aquell era el camí al liberal recalcitrant Xavier Sala i Martín. “No em van convèncer, però em va fer pensar”, va admetre.

Totes aquestes Muriels cabien en la Muriel de país. Arribat el moment de parlar del projecte independentista, la temperatura emocional havia anat pujant a mesura que baixava la del termòmetre. I es va disparar quan van sortir tres presidents d’Òmnium: Jordi Porta, Quim Torra i Jordi Cuixart. “Teníem molts motius per a la independència i ara tenim el millor, ho farem per ella”. “Visca Catalunya lliure” i crits d’independència, els primers d’una tarda fins aleshores continguda.

L’èxtasi va arribar quan es va complir el que s’esperava: Lluís Llach va cantar. 'A cappella'. Comptava amb el públic i el públic només el va poder seguir a mitges perquè no havia triat la cançó pensant en la popularitat de la lletra, sinó en el missatge: 'Abril del 74', “que encara hi ha combat”.

I a mode d’epíleg, durant la retirada de les 'tropes' cap a casa, una veu de dona: “Ja estic més tranquil·la, almenys l’hem acomiadat, pobreta”.

Més continguts de