Quins són els debats que han tensionat la CUP (més enllà del debat d'investidura)?

BarcelonaJa ho va dir ahir el portaveu parlamentari de la CUP, Albert Botran: "De debats intensos n'hem tingut molts, i cap d'ells ha acabat amb ruptura, sinó amb l'enfortiment de l'organització". La tradició assembleària de la formació de l'esquerra independentista els ha avesat al debat constant i, per tant, a les discrepàncies entre els militants, sobretot pel que fa a les decisions de caràcter intern, com fer el salt o no a la política supramunicipal.

Ara bé, després del 27-S, la CUP es troba ara davant del debat més transcendental de la seva història, sobretot perquè per primera vegada la seva decisió va més enllà de la formació: dels seus vots depèn la investidura del futur president de la Generalitat, sigui qui sigui. Ningú a la CUP amaga ja que, tot i que són una organització acostumada al debat, aquesta decisió és de les que més han tensat el partit internament.

Després dels comunicats d'Endavant i Poble Lliure, dos dels corrents dins de la CUP, l'organització juvenil Arran, integrada a la CUP-Crida Constituent, s'ha sumat als comunicats i ha fet públic un text amb el títol "Fins mai, Mas!", en què refusa investir Mas per ser un "fre" a l'independentisme i un "sinònim d'impunitat davant la corrupció, les retallades i la precarietat de les classes treballadores".

Amb tot, però quins són els precedents de fort debat a la CUP? Quines han estat les decisions crucials que ha hagut de prendre l'esquerra independentista?

Eleccions catalanes 2012

Una votació que se supera per la mínima

Fer el salt o no a la política supramunicipal ha estat sempre un tema complex i un dels motius històrics de discrepància a la CUP. De base municipalista, la idea d'obrir el front parlamentari tensionava la formació. De fet, Endavant i Poble Lliure, els corrents dins la CUP que aquesta setmana han expressat la seva divergència sobre la investidura, també tenen opinions diferents sobre la concurrència a les eleccions (Endavant considera secundària la batalla electoral).

Així, a l'assemblea nacional de Girona el 2009 es va decidir no concórrer a les catalanes del 2010 i tampoc es va recomanar ni l'abstenció ni el vot per a cap partit. Els motius: prioritzar l'expansió municipal de la CUP per a les municipals que s'havien de celebrar l'any següent i guanyar temps per bastir un projecte nacional conjunt.

Dos anys més tard, en l'assemblea a Reus s'aprova només per un vot de diferència concórrer "tan aviat com sigui possible" a les eleccions al Parlament de Catalunya. Mas va acabar avançant les eleccions després que Mariano Rajoy enterrés la possibilitat d'un pacte fiscal i, amb uns comicis abans del que estava previst, la CUP va accelerar els tempos decisoris: en una assemblea extraordinària a Molins de Rei, un 77% de la militància va decidir presentar-se per primera vegada a uns comicis autonòmics. Era una "oportunitat per encetar un nou cicle polític" que permetés "un avenç substancial en matèria nacional i social", van argumentar. Aleshores tenien 104 regidors i quatre alcaldies.

Eleccions europees 2004, 2009 i 2014

Una experiència que ja no es torna a repetir

El debat sobre obrir o no el front supramunicipal, però, venia de lluny. L'assemblea extraordinària de Vic el 2004 va aprovar després d'un tens debat intern presentar-se a les eleccions europees, sobretot per donar resposta des d'una òptica "independentista i d'esquerres" al Tractat Europeu (una "Constitució europea" que s'estava tramitant aleshores i que no es va acabar aprovant). La CUP hi va concórrer dividida: Endavant, que havia defensat no presentar-s'hi per raons polítiques, però també pràctiques –com la falta de recursos i prioritzar l'àmbit municipal–, no va fer campanya electoral, mentre que Maulets i el Moviment en Defensa de la Terra (MDT) –que després donaria el relleu a Poble Lliure– apostaven per concórrer a les eleccions per reforçar l'estructura nacional i donar més ressò al projecte.

Era, doncs, la primera vegada que tothom (no només els ciutadans d'alguns municipis) podien votar la CUP. Els resultats, però, van ser molt pobres (6.200 vots a Catalunya, 700 al País Valencià i 300 a Balears). Endavant va emetre un duríssim comunicat per valorar els resultats que va obtenir l'esquerra independentista en aquells comicis. La CUP només tenia aleshores set regidors.

Els tímids resultats no van animar la CUP a repetir l'aventura europea i el 2009 la formació de l'esquerra independentista no es va presentar, al·legant que no tenien cap aliança amb altres formacions polítiques europees i que no s'havia debatut prou internament aquesta decisió.

En les últimes eleccions europees, el maig del 2014, la CUP va afrontar "fortament dividida. Havien entrat per primera vegada al Parlament i el president del grup parlamentari, David Fernàndez, ja es considerava el líder polític més ben valorat a Catalunya, però repetir l'experiència a Europa els tensionava. El secretariat nacional va elaborar dos documents (un a favor i l'altre en contra de presentar-s'hi) per nodrir d'arguments un intens debat intern al territori que el consell polític de la formació va acabar decantant cap al 'no'. Segons van afirmar, no concórrer a les eleccions era una forma de "denunciar el sistema opac i antidemocràtic" de la UE. Van recomanar, això sí, el vot per a partits independentistes confrontats amb la UE (en una referència a la coalició on s'emmarcava EH Bildu) o abstenir-se.

La declaració de sobirania

Un "sí crític" per reflectir el debat intern

Un cop fet el salt a la política nacional, la primera votació de la CUP al Parlament després de la investidura d'Artur Mas no va poder defugir el debat intern. El vot que havien de donar els tres diputats cupaires en la votació de la declaració de sobirania, que es va aprovar el 23 de gener del 2013, va provocar un tens debat a les assemblees. La disparitat d'opinions a les territorials va acabar amb una postura intermèdia que ja és un símbol que la CUP funciona diferent: el 'sí' crític, que a la pràctica va materialitzar-se amb un vot afirmatiu i dues abstencions.

Com que els tres diputats al Parlament han d'expressar l'opinió de les bases a través de les seves votacions, es va crear el grup d'acció parlamentària, que supervisa la tasca dels diputats i agilita la presa de decisions.