La residència d’estiu de Franco a Galícia, als tribunals
L’ocupació del Pazo de Meirás el 2017 va reactivar el procés legal
BarcelonaAvui comença el judici per dilucidar la propietat de la residència d’estiu del dictador Francisco Franco a Galícia. El seu desenvolupament coincidirà amb l’última setmana de la campanya electoral. L’Advocacia de l’Estat va presentar fa un any una demanda contra els hereus de Franco per la propietat del Pazo de Meirás en què sosté que la compra d’aquest palau del municipi corunyès de Sada per part del dictador el 1941 va ser “simulada” i “fraudulenta” i reclama la seva titularitat perquè es gestioni amb fons públics.
Ho va fer arran de la troballa d’una acta notarial de compravenda del 1938 -anterior a l’escriptura del 1941-, que demostra que la propietat ja havia sigut comprada aquell any per la Junta pro Pazo -que formaven els prohoms del règim amb el comte de Fenosa, Pedro Barrié de la Maza, al capdavant- per 406.346 pessetes als familiars de l’escriptora Emilia Pardo Bazán. Tres anys després, però, Franco es quedava la casa per 85.000 pessetes -una quantitat que els lletrats de l’Estat qualifiquen d’“irrisòria”-. L’Advocacia de l’Estat sosté, doncs, que si els successors de l’escriptora el van vendre dos cops, una d’aquestes transaccions no pot ser autèntica. S'han adherit a la demanda la Xunta, la Diputació de La Corunya i els ajuntaments d'aquesta mateixa ciutat i de Sada.
Els diners de la primera transacció havien estat avançats en hipoteca pel Banc Pastor, també propietat del comte, i es van sufragar amb una col·lecta popular anant casa per casa que, al fracassar, es va convertir en forçosa, amb diners que es restaven de les nòmines dels funcionaris i de les arques dels ajuntaments de la província. “Les subscripcions populars no eren voluntàries, perquè qui no pagava entrava a les llistes negres, però els diners recaptats van ser insuficients i es va fer participar les institucions”, assenyala l’escriptor Carlos Babío, autor del llibre Meirás: un pazo, un caudillo, un expolio. El també candidat del BNG als comicis de diumenge revela que la gent humil també pagava: “Era perillós dir que no i els veïns es guardaven els rebuts per demostrar que ja havien aportat diners”. Els Franco diuen que l’escriptura del 1941 és “absolutament vàlida” perquè “qui va vendre el 1941 sí que podia fer-ho”, mentre que el 1938 encara no, al no haver-se tramitat el títol de successió.
La defensa dels nets de Franco assegura que pagaven tots els impostos, mentre que l’Advocacia de l’Estat sosté que els impostos es pagaven amb diners públics amb aportacions d’ajuntaments com el de Ferrol, que dilluns passat va rebatre que només va abonar la llum, l’aigua i un conserge fins al 1979. Babío admet que no hi ha cap document que confirmi que aquest consistori pagués l’IBI, però que “no existeixi no implica que no es fes, perquè tothom diu que el pagava”, mentre remarca que els Franco “tan sols aporten rebuts posteriors al 1976, quan el consistori deixa de sufragar-lo”.
Reivindicació històrica
El cas arriba als jutjats tres anys després que nou membres del BNG ocupessin de manera simbòlica aquest edifici per reobrir una reivindicació del final de la dictadura que s’ha anat guardant al calaix de la desmemòria. En una acció pacífica, el 30 d’agost del 2017, els militants independentistes gallecs van entrar a la finca aprofitant la jornada de portes obertes -que es fa amb guies de la Fundación Francisco Franco per exaltar la seva figura- i van desplegar dues pancartes amb l’objectiu de reclamar la intervenció dels poders públics per recuperar-lo. Dinou persones van ser denunciades per la fundació gestionada pels hereus del dictador i estan acusades de quatre delictes amb penes dels tres als tretze anys de presó per a cadascuna. Seran jutjades al Suprem després que el jutjat d’instrucció número 2 de Betanzos li traspassés el cas al maig per la condició de diputat de Néstor Rego, que va participar en la protesta i des del desembre ocupa l’únic escó del BNG al Congrés. “És el món a l’inrevés, perquè la justícia empara Franco i els demòcrates hem de seure al banc dels acusats”, denuncia el dirigent galleguista. “El jutjat hauria d’haver arxivat el cas en un estat que es consideri democràtic”, afegeix Anxo Louzao, portaveu dels 19 de Meirás.
Sigui com sigui, aquella ocupació va “reactivar”, en paraules de Rego, la demanda de la recuperació, aparcada per l’oposició del PP a Galícia, que sempre hi votava en contra, i el desinterès també dels diferents governs socialistes. Però un any després d’aquella acció, el Parlament gallec aprovava per unanimitat instar el govern espanyol a iniciar les accions legals per recuperar un edifici declarat Bé d’Interès Cultural.
Babío, que ja ha sigut demandat tres cops per la família Franco per dir que el Pazo va ser robat, troba “inaudit” que sigui jutjat “per injuriar un dictador”. Tampoc les té totes sobre que ara el Pazo passi a ser públic. “L’any passat el Suprem va paralitzar l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos perquè va dictaminar que era el «cap de l’Estat» des de l’1 d’octubre del 1936, avalant el cop d’estat”, denuncia l’historiador.
Els precedents tampoc conviden a l’optimisme. La justícia va desestimar a principis del 2019 la demanda del Consell de Santiago contra els hereus del dictador per recuperar les estàtues d’Abraham i Isaac del pòrtic de la Glòria de la catedral, que Franco, per “caprici de la seva dona”, diu Rego, es va endur primer al Pazo i després a la Casa Cornide de la Corunya -una altra propietat usurpada-, tot i que no van aportar cap document de compra al judici.
