Per què s'hauria d'absoldre el fiscal

MadridAquest últim trimestre de l’any és tan intens que, al final, un judici dels anomenats històrics, el que té lloc contra el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, està quedant en part diluït en una tempesta de notícies polítiques i judicials. La dimissió del president valencià, Carlos Mazón; l’inici de converses entre el PP i Vox per pactar la seva substitució; el llibre del rei emèrit –ple d’autojustificacions i d’acusacions a tercers–, i el trencament del pacte d'investidura amb Pedro Sánchez, anunciat per Junts, s'han disputat espai i atenció a la vista oral en curs contra el fiscal.

No obstant això, aquest cas suposa tot un test per al Suprem. No és poca cosa el que està en joc en aquesta causa. En primer lloc, pel fiscal, perquè li demanen sis anys de presó per haver intentat aturar la mentida de com es van plantejar les negociacions entre la Fiscalia i l'empresari Alberto González Amador, parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Però el repte és també per al Suprem, atès que la causa sobre la qual haurà de dictar sentència no hauria hagut d'anar mai tan lluny.

Prestigi en joc

En bona part, el Suprem es juga també el seu prestigi perquè la marxa del judici està posant en relleu la falta de proves objectives sobre la presumpta culpabilitat de García Ortiz. Pot haver-hi gent que cregui que el fiscal general va filtrar el correu electrònic en què l'advocat del mencionat empresari admetia el frau del seu client i proposava negociar. Però cap testimoni ho ha confirmat i, en canvi, hi ha diversos periodistes que han declarat que coneixien aquest missatge abans que transcendís. Com que no existeix una prova incontrovertible de la culpabilitat de García Ortiz, costa imaginar com es podria redactar, i amb quins arguments, una sentència condemnatòria. Una suma d'indicis justifica un processament, però hi ha d'haver alguna cosa més per destruir la presumpció d'innocència.

Per fer-se una idea de com van les coses en aquest procediment només cal haver seguit les declaracions dels denunciants de García Ortiz, començant pel mateix empresari i el cap de gabinet d'Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez. Que López Amador es presentés davant dels jutges com una víctima de l'aparell de l'Estat i plantegés que el seu dilema ha estat “marxar d’Espanya o suïcidar-se”, posa de manifest, entre altres coses, l'error de base de la seva estratègia de defensa. Aquest home està acusat de dos delictes fiscals, d’un frau, en conjunt, de 350.000 euros.

Tota la polèmica es va originar perquè se'l va voler identificar des de l'inici d’aquest procediment com la víctima d'una persecució que va derivar en una proposta del seu propi advocat per admetre els delictes a canvi d'assegurar-se que no seria condemnat a penes que impliquessin l’ingrés a la presó. Aquestes negociacions són freqüents quan els casos de frau fiscal superen els 120.000 euros, perquè a partir d’aquesta xifra els fets constitueixen delicte.

D’aquesta manera, uns contactes que podien haver continuat –i fructificat– entre la Fiscalia i el denunciat han acabat en una insòlita causa penal després que des del gabinet d’Ayuso es difongués que el diàleg es trencava per instruccions superiors del ministeri públic, amb la intenció de perjudicar la presidenta madrilenya. Va ser per desmentir aquesta versió que la Fiscalia va fer un comunicat, però sense que s’hagi demostrat que la paral·lela difusió del correu electrònic del defensor de López Amador fos obra del fiscal general.

Conflicte institucional?

De fet, la decisió d'obrir judici, en aquest cas va ser aprovada al Suprem per dos vots a un. El magistrat discrepant, Andrés Palomo, va exposar en el seu vot particular que, amb el conjunt d'indicis acumulats, no era possible "atribuir d'una manera mínimament justificada la filtració del correu a l'investigat". A més, fins a sis acusacions populars intervenen en el judici demanant entre quatre i sis anys de presó per al fiscal general. En conjunt, el perfil ideològic d’aquestes acusacions no és, genèricament considerat, proper al del govern de coalició que presideix Pedro Sánchez. N'hi ha que pensen que l'objectiu d'aquest procediment era forçar la dimissió de García Ortiz. Però s’ha mantingut al càrrec, amb el suport de l'executiu, que també es juga molt en aquest assumpte, si recaigués una condemna.

El conflicte institucional seria greu en aquesta hipòtesi. No hi ha dubte que el fiscal acabaria plantejant un recurs d’empara al Constitucional, i que la tensió entre el Suprem i l'òrgan de garanties tindria una altra ocasió per aparèixer. El tribunal que està jutjant García Ortiz té una teòrica majoria conservadora. Però la presidència –no només del judici, sinó de la mateixa sala penal– està en mans d'un magistrat, Andrés Martínez Arrieta, que des de la seva presa de possessió el setembre passat s'ha proposat bastir ponts entre les diferents sensibilitats del tribunal. Aconseguir la unanimitat en la sentència d’aquest cas és un repte important en aquest sentit. Però ja no personalment per Martínez Arrieta, sinó per al Suprem, que tradicionalment ha intentat sempre donar la imatge d’autoritat i cohesió interna que acostuma a desprendre's dels criteris compartits.

Per la resta, som on érem, però envoltats d'escenaris cada cop més perversos. L'agenda política, com es veu, continua marcada pel dietari judicial. La parella d'Ayuso anirà aviat a judici. El germà del president del govern espanyol, també. I el jutge Juan Carlos Peinado dona un altre tomb a la seva instrucció i ara –seguint ordres de l'Audiència de Madrid– torna a unir en un sol procediment les actuacions contra Begoña Gómez, la dona de Pedro Sánchez, perquè sigui jutjada per un jurat popular en una sola vista, en comptes de dues, com havia decidit anteriorment. Mentrestant, Junts estreny, però no ofega. I l'exministra d'Economia i ara presidenta del Banc Europeu d'Inversions, Nadia Calviño, ha presentat un llibre de balanç de la seva etapa al govern en què lamenta el soroll que impregnava i encara envolta la política. En part, per això va marxar. I parlant de llibres, el del rei emèrit és un cas perdut. La raó d'això resideix sobretot en la idea que el país li deu l’arribada de la democràcia. Hauria de ser conscient que per un altre camí l’arrelament de la monarquia hauria resultat inviable.