BarcelonaArribar a la seu del PSC i coincidir a l’ascensor amb José Montilla no és una mala manera de començar una nit electoral a la seu central dels socialistes. Li pregunto com van les enquestes que encara no són públiques. L’home dels “fets, no paraules” no ha canviat i em respon amb una cara que fa impossible saber si està content o no. El pitjor és que crec que vol dir-me alguna cosa. No em rendeixo i hi insisteixo: “Què heu fet vosaltres?” Res, la mateixa cara. Només quan s’obren les portes de l’ascensor sento un lacònic: “Podem puja molt a Madrid i Convergència se la fot aquí”.
Els mitjans fa estona que han agafat posicions a la sala Ernest Lluch, que, quan encara no duia aquest nom i el socialisme era hegemònic a Espanya, era plena de militants i simpatitzants àvids de resultats victoriosos. Ara només hi ha periodistes. Assumpta Escarp, secretària d’organització del partit, fa les primeres reaccions oficials a les enquestes. Arriba acompanyada d’una quinzena de persones que tenen com a missió donar-li suport i escalf i l’aplaudeixen abans, durant i després de la seva intervenció, que, resumint, ve a dir no res: “La nit serà llarga i haurem d’esperar resultats oficials”. Quan acaba, marxen tots igual que han arribat. A l’espera de resultats oficials, enxampo Miquel Iceta: “A nosaltres tothom sempre ens dóna per morts però al final sempre hi som”. Al final de la nit, aquestes paraules poden agafar un sentit especial.
Carme Chacón espera que parli Pedro Sánchez per fer-ho ella a Barcelona. Són quarts de dotze de la nit. Fa quatre anys va encapçalar la pitjor marca de la història en unes generals dels socialistes catalans. Ahir la va pulveritzar.
