Carlos Iturgaiz, la tornada de l'acordionista resistent

País BascQuan Carlos Iturgaiz (Santurtzi, 1965) va entrar en la política basca cridaven l'atenció dues dades del seu perfil: que parlés euskera i que fos professor d'acordió. Sempre ha fet millor la segona cosa que la primera. No era normal que en aquella època (primers anys noranta) un polític del PP es pogués defensar en llengua basca. Més o menys com ara. En un món d'advocats, economistes i mestres, tampoc eren gaires els professors de música o cant que s'endinsaven en la política excepte, fent memòria, la dirigent d'Herri Batasuna Itziar Aizpurua. En aquella època, Iturgaiz era una persona amb un perfil curiós. No obstant això, en el terreny polític (ideologia i praxi) era un replicant del que ja es coneixia de la dreta espanyola a Euskadi: va succeir Jaime Mayor Oreja (el seu gran mentor) i a ell el va succeir María San Gil. Més del mateix.

Iturgaiz ha sigut el prototip de l'unionisme polític resistent que va fer un pas endavant quan ETA feia amb les seves accions que fos, aquest, un gest que tenia més a veure amb el coratge que no amb la preparació. Iturgaiz va ser un d'aquells resistents que es va jugar la vida. Sens dubte. Igual, per exemple, que Borja Sémper. Vides polítiques paral·leles, però no en el camp ideològic, tant identitari com social. Sémper se'n va anar fa algunes setmanes perquè el PP amb què estava a gust, el moderat de Rajoy, d'Antonio Basagoiti i fins i tot el d'Alfonso Alonso, no té res a veure amb l'actual PP. Ara el que marca el pas és el PP d'Aznar, de la FAES, de Casado i de Cayetana Álvarez de Toledo. I aquí sí que Iturgaiz se sent com peix a l'aigua; unint forces amb Vox, perquè, com va dir ahir, Santiago Abascal és "una bellíssima persona".

El candidat a lehendakari per lapidació política de l'anterior (el mateix que Alonso va fer amb Arantza Quiroga) sempre ha sigut una persona de partit i de referents. Quan Jaime Mayor Oreja se'n va anar a Madrid ell es va quedar guardant el castell del constitucionalisme de dretes. Sempre ha sigut al costat de l'exministre de l'Interior. Fins i tot va votar per ell un dia al Parlament basc: el van enxampar pitjant el botó dues vegades i això li va valer una penalització de la mesa. Ni es va immutar. Una altra persona, en el seu cas, hauria notat el cop anímic-ètic. Ell no.

Igual que abans-d'ahir al carrer Génova de Madrid van decidir trucar-li, el 2004 el van rellevar de la presidència del PP basc i el van enviar a la banqueta del Parlament Europeu. Després de gairebé quinze anys a Brussel·les (on ha defensat fins i tot el feixista president d'Hongria, Viktor Orbán), l'any passat el van col·locar en el lloc 17 de la llista a l'Eurocambra; és a dir, el van enviar directament al carrer. Es va cabrejar, però no tant. Sabia que, si alguna vegada a Madrid necessitaven una persona dels vells temps i que es pogués emmotllar a tot, era ell. Ho havia demostrat de sobres. La possibilitat semblava remota, però ha arribat.

Ahir, sentint les seves primeres declaracions després de la nominació, semblava retrocedir vint o vint-i-cinc anys. Parlava de "lluita contra el terrorisme", de "dic de contenció contra el nacionalisme excloent" dels batasunos. L'acordionista resistent ha vingut a lluitar contra un enemic que ja no existeix a Euskadi. Algú li haurà de dir: "Carlos, que no són gegants, sinó molins de vent". Encara que tant ell com qui l'ha posat de candidat ja ho saben.