Qui voldria tornar a néixer català
BarcelonaAbans de començar a escriure aquesta crònica, guixo totes les analogies que he anat apuntant al llarg del dia entre la pluja i l'estat d'ànim de l'independentisme, i que consti que ha caigut tanta aigua i m'he passat tanta estona aixoplugat sota paradetes de formatges artesans autocentrats i iniciatives solidàries amb consciència nacional que n'havia apuntat moltes. He hagut d'afrontar aquesta Diada sense paraigua perquè, com tants altres amb qui creuaré mirades emprenyades d'empatia, pertanyo a una fornada d'idiotes que prefereixen refiar-se de la pantalla del mòbil que dels seus ulls.
A les nou del matí encara no cau ni una gota sobre l'ofrena floral al monument de Rafael Casanova, però a mig fer es mullaran teixits tan representatius de la varietat del país com samarretes de la Unió Esportiva Sant Andreu, americanes d'assessors polítics i mantellines blanques de les noies de Foment del Pubillatge. És la mena d'ambient on la reportera d'un tabloide pot demanar a un grup de senyores que duen l'estelada per capa si, en cas de tornar a néixer, voldrien tornar a ser catalanes, i elles no només responen que sí, sinó que són capaces de desenvolupar-ho llargament i encantades de la vida. Jan Laporta té una cua de nens per fer-se fotos amb ell, mentre que Laura Borràs ja no és la reina de les selfies. Els profans ens trobem lluny del perímetre de l'estàtua reservat per a les autoritats i només ens arriba la música d'una orquestra entonant El cant de la senyera, que em sorprèn fent-me unes pessigolles de revifalla patriòtica. Un home jove increpa Jaume Collboni –"Burro! Espanyol!"–, però, massa lluny i solitari per engegar res, ni tan sols ho intenta amb Salvador Illa. Arrenca a ploure com si… com si res, ja he dit que tractaré la precipitació com un fenomen estrictament meteorològic i no com una metàfora.
L'excusa dels números
Naturalment, l'aiguat sap molt de greu i alhora els veterans saben que serà una coartada perfecta per excusar els números d'una Diada que fa mala pinta. A tocar de l'ofrena, a l'Arc de Triomf, se celebra l'acte polític d'Òmnium i al vespre hi haurà els concerts. Corren rumors contradictoris sobre si la tempesta amainarà o empitjorarà, però al migdia plou a bots i barrals i Xavier Antich acaba pronunciant el seu discurs per a un no-públic. Quimi Portet té una cançó molt bonica que fa així: "Si es dedica un mínim d'energia / a la pura i simple reflexió, / es pot ser altra cosa que extremista? / Es pot evitar voler aixafar-ho tot? / Si fa bo, ho farem a la feixa, / si fa vent ho haurem de fer a redós /però si plou, amor, haurem de fer-ho / al Pavelló", i fins avui no havia entès la relació entre aquesta cosa tan catalana de fer les coses contra qualsevol circumstància i la presa de consciència política.
A l'hora de la mani els núvols escampen i queda una tarda còmoda de final d'estiu. Ara em penedeixo de no buscar senyals divins, però ja és massa tard. La meva única feina és comunicar-vos als que no hi heu anat enguany que la manifestació és la que coneixeu de sempre. Joves i vells, accents xaves i nord-occidentals, rauxa per als crits alhora que seny per oferir una bona imatge. Segur que hi ha menys gent, però n'hi ha tantíssima que qualsevol que ho critiqui faria riure, i ser-hi encén un goig comunitari que repolititzaria fins i tot els cors més psoeitzats. Periodisme de proximitat contra polèmiques: la presència de banderes palestines és irrisòria (hi ha més ikurriñes) i, malgrat la cobertura més o menys interessada que inevitablement rebran dels mitjans, des de dins de la mani la presència d'Aliança Catalana és pràcticament irrellevant. Amb crits com ara "TV3, manipuladora" i "Fora espanyols i musulmans" (el segon desapareix un cop els Mossos els deixen incorporar a la mani), els de Sílvia Orriols aconsegueixen cridar l'atenció perquè són una novetat, però l'espectacle és més forçat que no pas preocupant i la cosa se salda amb indiferència i tribunerisme sense cap mena d'angoixa.
Els parlaments finals no tenen gaire energia, Lluís Llach està cansat (última oportunitat per a les analogies que deixo passar) i quan es parla de llengua tot convenç més que quan es parla de política. Si l'any passat tothom patia per la primera Diada sense majoria independentista, ara ja es pot veure que la dinàmica emocional de les Diades postprocés s'han consolidat: no hi ha la febre d'abans de l'1 d'Octubre ni la tensió interna dels anys en què l'independentisme tenia les claus del Parlament sense saber què fer-ne, sinó una reserva de creients tranquil·la i sense cap expectativa que es limita a recordar que, esperant entre els matolls, encara hi ha país. Aquesta nova normalitat deixa una barreja molt difícil de decantar entre pena i esperança.
