El vot particular per absoldre Companys
El 1935 la condemna per rebel·lió militar de 30 anys de presó al Govern no va ser decidida per unanimitat
BarcelonaLa sala segona del Tribunal Suprem ja fa setmanes que delibera per emetre, aquesta tardor, una sentència sobre el judici del Procés. Una de les màximes que s’ha repetit aquestes últimes setmanes és que els magistrats buscaran la unanimitat en la resolució per determinar si hi ha delictes de rebel·lió, sedició o malversació. Ara bé, no és el primer cop que els tribunals jutgen el govern de la Generalitat per rebel·lió: l’any 1935 el Tribunal de Garanties Constitucionals va emetre una sentència en què condemnava l’expresident Lluís Companys i els seus consellers a trenta anys de presó i inhabilitació absoluta pels Fets d’Octubre del 1934. Aleshores, però, el veredicte no va ser per unanimitat.
Fins a cinc membres del tribunal van emetre un vot particular demanant l’absolució: el mallorquí i exdiputat d’ERC Antoni Maria Sbert; l’exdiputat del PNB Francisco Basterrechea; l’ex governador civil de Guadalajara i membre d’Unió Republicana Gabriel González Taltabull; el gallec i exdiputat del Partit Republicà Radical Basilio Alvarez; i Manuel Alba, traductor i polític vinculat al PSOE i al sindicat UGT, que més tard ocuparia la vicepresidència del tribunal.
Aquests cinc membres del Tribunal de Garanties es van oposar a l’opinió majoritària, que va considerar que la declaració de l’estat català en el marc de la república federal espanyola del 6 d’octubre del 1934 per part de Companys i la resta del Govern va ser un “alçament amb armes” contra la Constitució i, per tant, un delicte de rebel·lió militar. “Els fet que els processats no hagin utilitzat materialment les armes contra l’exèrcit no impedeix que la declaració [de l’estat català] sigui un pas essencial de la rebel·lió”, afirmava la sentència avalada per setze magistrats, que descrivia diversos enfrontaments al carrer Jaume I i a l’actual plaça Sant Jaume de Barcelona després de la convocatòria d’una vaga general en protesta per l’entrada de ministres de la CEDA al govern d’Alejandro Lerroux.
El vot particular va posar objeccions a aquest relat i va demanar l’absolució dels condemnats. Per començar, els cinc magistrats demanaven tenir en compte el “context” i el “propòsit” dels acusats: en l’escrit recordaven que el Govern va actuar creient que la crisi ministerial posava en “greu perill” la república espanyola i l’autonomia catalana, constatant que la declaració de vaga general del 5 d’octubre també va “desbordar” el govern de Catalunya al territori, amb diverses situacions “anàrquiques”. A més, asseguraven que Companys s’havia intentat comunicar amb el president de la República per transmetre-li el “temor” d’un cop d’estat militar de la dreta contra el sistema democràtic establert. “Aquests elements no es poden eliminar de la valoració”, deia el vot particular, i assegurava que l’executiu català “es va trobar en la situació de proclamar l’estat català dins la república federal espanyola mogut per la necessitat de canalitzar un moviment general de protesta”. És a dir, per donar una “via política”, a parer seu, a la situació i “evitar mals majors”.
Un “cop d’estat” no tipificat
Però no només això. Els cinc membres del tribunal discrepants amb la sentència van argumentar també que el comportament del Govern no concordava amb la rebel·lió militar imputada. Apuntaven que això últim era un delicte “contra l’ordre públic”, mentre que el que feia la Generalitat era intentar transmutar la forma d’estat. Afegien que els autors tampoc eren militars i que desconeixien si s’havia declarat l’estat de guerra -un dels requisits per cometre aquest delicte- proclamat en aquelles hores per Lerroux.
En definitva, en el vot particular van defensar que les accions de la Generalitat no estaven tipificades en el Codi Penal: “Falta una concordança entre la conducta que s’imputa als processats i la figura del delicte”. Descrivien així els fets: els consellers de la Generalitat “no es va alçar en armes” sinó que van publicar un acord ministerial que proclamava l’estat català. “L’acte [del Govern] quedava fora de la seva competència i, evidentment, va violar la Constitució, però no per això constitueix un alçament”, afirmava el vot particular. “Només poden alçar-se els que estan subordinats”, afegien, i remarcaven que aquest no era el cas del govern català respecte a l’espanyol. I és que aprofitaven per recordar que, en l’origen de la Constitució republicana, les forces polítiques triomfants el 1931 havien reconegut el dret a “l’autonomia política de les col·lectivitats” i la “preexistència de personalitats naturals”.
Ara bé, què va ser, doncs, per a ells, el que va fer la Generalitat l’octubre del 1934? Ho van definir com un “cop d’estat”, un acte il·legal, però que no estava tipificat en el Codi Penal, “ni del poder central ni l’autonòmic”. A parer seu, aquest és un problema que ha de dirimir la política: “Pot ser un oblit del legislador o un propòsit per deixar fora el cop d’estat del dret punitiu de la república per relegar-lo a les sancions polítiques i a la història”.
L’escrit acabava amb un rebuig de la condemna imposada, de trenta anys de presó, al govern de la Generalitat: “Per tot això creiem que s’ha d’absoldre els processats Lluís Companys [i la resta de consellers]. La seva conducta només podrà ser jutjada per l’opinió pública en el camp de la política i de la història”.
