Les Barcelones de Durruti

La ciutat revolucionària de la Guerra Civil és l’escenari de la biografia del mític anarquista de Hans Magnus Enzensberger, que ara es publica en català

D’aquí pocs dies surt al carrer la primera edició en català d’ El curt estiu de l’anarquia (ed. Virus), del poeta i pensador Hans Magnus Enzensberger, en traducció d’Anna Soler Horta. Plantejada com una biografia experimental de Buenaventura Durruti, troba el seu origen en un documental rodat l’any 1971 per a la televisió estatal alemanya que reconstruïa la trajectòria vital d’aquella figura mítica de l’anarquisme (llavors un nom llegendari de borrosa biografia), mitjançant un collage de testimonis dels que el van conèixer.

En unes notes per a aquesta edició, Enzensberger explica que va declarar a les autoritats franquistes que rodava un reportatge sobre l’arquitecte Ricard Bofill, quan en realitat s’entrevistava clandestinament amb opositors a la dictadura: “Vam conèixer un vell taxista, que ens va fer un gran servei perquè tenia apamada la Barcelona d’abans de la guerra”. El que hi va trobar va ser “un cabdell inextricable de rumors”, massa versions diferents per a cada episodi o buits que ningú sabia omplir; potser aquí va néixer la seva definició de la història com una “ficció col·lectiva”.

El resultat seria presentat com una novel·la sobre Durruti pel seu origen coral, un relat explicat per diverses veus que reflexionen sobre la vida d’un treballador revoltat en una Barcelona sotmesa a la violència política.

Una bala al cor de Barcelona

El llibre comença per la descripció impressionant del seu enterrament, el 22 de novembre del 1936, un dels més multitudinaris i sentits que ha viscut mai la ciutat. Durruti havia trobat la mort al front de Madrid. A la capital catalana li van preparar el cadafal a la Casa Cambó de la Via Laietana (rebatejada per a l’ocasió com a Via Durruti), per on tota la nit va desfilar gent que volia acomiadar-se’n.

L’escriptor alemany Hanns-Erich Kaminski, testimoni presencial d’aquella manifestació de dol, ho descrivia així: “Des del primer moment va quedar ben clara una cosa: la bala que havia mort Durruti havia encertat de ple el cor de Barcelona. Es calcula que un de cada quatre habitants de la ciutat van acompanyar el fèretre, sense comptar les masses que omplien les voreres dels carrers, treien el cap per les finestres i ocupaven els terrats i fins i tot els arbres de la Rambla. [...] Era un espectacle grandiós, magnífic i estrany, perquè ningú no havia guiat, organitzat ni ordenat aquell mar de gent”.

A pas molt lent per la quantitat d’assistents, la comitiva fúnebre va recórrer la Via Laietana, plaça Urquinaona, ronda de Sant Pere, plaça Catalunya i la Rambla fins al monument a Colom, on van tenir lloc les al·locucions dels representants polítics. El cadàver va ser deixat provisionalment en un panteó de Montjuïc, i molt probablement les despulles van ser llençades a la fossa comuna durant la venjativa postguerra.

Ara, del final tràgic retrocedim a la ciutat castellana de Lleó, al moment epifànic en què Buenaventura Durruti, amb 21 anys i d’ofici mecànic ferroviari, es va afegir a la vaga revolucionària del 1917. Segueix el primer exili i l’arribada a la capital catalana, i la formació del grup Los Solidarios en els anys del pistolerisme, potser la part més fulletonesca d’aquesta biografia. La Barcelona de les bombes, on obrers sindicats feien d’amagat granades de mà. La Barcelona de les armes i dels enfrontaments amb els pistolers de la Patronal, del Raval (llavors anomenat Districte Cinquè), on eren les redaccions dels diaris llibertaris i les seus més importants del seu sindicat. Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover -els deien els Tres Mosqueters- assaltaven bancs, preparaven atemptats contra el rei d’Espanya o contra l’arquebisbe de Saragossa, van compartir exili a París i viatges per l’Amèrica Llatina, des de Cuba fins a l’Argentina, fins a instal·lar-se a Brussel·les. I llavors s’assabenten que ha caigut la monarquia i que s’ha proclamat la República!

Revolució i feines domèstiques

La Barcelona que van trobar aquests fugitius quan van tornar la recordava l’esposa de Durruti, Émilienne Morin: “Tothom m’havia dit que a Barcelona no hi plovia gairebé mai, i havia regalat l’impermeable a una amiga de Brussel·les. Quan vam arribar a Espanya, plovia a bots i barrals. Érem al juny. [...] Els homes es trobaven al cafè. Passaven hores asseguts davant una tassa de cafè. No eren bevedors, això s’ha de reconèixer. Era tan exagerat que un dia li vaig dir a en Buenaventura: «Què els passa, als teus companys? Són tots solters?»”

En aquells anys el centre vital de la ciutat era el Paral·lel, on hi havia el cafè La Tranquilidad. L’holandès Arthur Lehning va conèixer allà Durruti: “Era un lloc de trobada dels anarquistes i, per tant, també de la policia, que hi entrava contínuament i molt sovint se n’emportava gent detinguda”. Potser un dels testimonis més emocionants és el de Manuel Pérez, un dels fundadors de la FAI, que el recordava quan vivia en un modest apartament de Sants: “Una tarda el vam anar a veure i el vam trobar a la cuina. Duia un davantal, rentava els plats i preparava el sopar per a la seva filla Colette i la seva dona. L’amic que m’acompanyava va fer broma: «Apa, Durruti, això que fas és feina de dones». Durruti li va contestar de mala manera: «Que et serveixi d’exemple: quan la meva dona se’n va a treballar, endreço la casa, faig els llits i preparo el menjar. També banyo la nena i la vesteixo. Si et penses que un bon anarquista s’ha de passar el dia al bar o al cafè mentre la seva dona és a treballar, vol dir que no has entès res»”.

Pròpiament el curt estiu de la revolució va començar quan a Barcelona van esclafar el cop d’estat franquista. Els udols de les sirenes de les fàbriques van anunciar que aquella matinada havia sortit la tropa de les casernes a prendre els carrers. El periodista Luis Romero recordava la resistència popular contra els insurrectes que havien ocupat la confluència del Paral·lel amb la ronda de Sant Pau: “Jover i Ortiz, acompanyats de cinquanta homes, han irromput per la porta del darrere del café Pay-Pay i han obert foc. Els soldats s’han hagut de replegar al Paral·lel. S’han parapetat darrere la parada de fruita que hi ha al costat del cabaret Moulin Rouge”. Durruti també va ser present als combats de la plaça Catalunya i a la Rambla, on els treballadors van col·locar un canó de 75 mm amb el qual van foradar els murs de la caserna de les Drassanes. En aquell assalt va caure abatut Francisco Ascaso, davant les parades de llibres de Santa Madrona.

El millor biògraf de Durruti, Abel Paz, compartia amb Enzensberger el moment que obrers i policies es van trobar lluitant junts: “En aquest moment passa una cosa extraordinària. [...] La disciplina militar comença a flaquejar. Treballadors i guàrdies confraternitzen. Un guàrdia es posa la mà al cinturó i dóna la seva pistola a un obrer. Tot seguit els fusells també comencen a passar de mà en mà. Davant els ulls dels oficials es produeix un fet sorprenent: els policies es converteixen en persones”. La societat havia fet un canvi inesperat, que la filosofa francesa Simone Weil va descriure així: “Costa de creure que Barcelona sigui la capital d’una regió que està en plena guerra civil. [...] Els cafès estan oberts, tot i que hi ha menys gent que de costum; el mateix passa amb les botigues. Els diners continuen fent la mateixa funció de sempre. [...] En realitat no ha canviat res, amb una petita excepció: el poder pertany al poble”. L’escriptor austríac Franz Borkenau reblava: “A la Rambla ens esperava una gran sorpresa: de cop teníem la revolució davant els ulls. Era espectacular. Com si haguéssim desembarcat en un continent nou. Mai no havia vist res de semblant”.

D’aquella capital de rereguarda en va ser testimoni el periodista rus Mikhaïl Koltsov, que s’allotjava a l’Hotel Oriente: “¿S’havia vist mai una Barcelona tan frenètica i èbria de triomf? És la Nova York espanyola, la ciutat més bonica del Mediterrani, amb esplèndids bulevards de palmeres, avingudes i passejos marítims gegantins. Barris industrials interminables, drassanes enormes, foneries, centrals elèctriques i fàbriques. [...] Tot això ara està replè, desbordant d’una multitud atapeïda, entusiasmada”. El periodista britànic John Langdon-Davis va descriure aquella mateixa efervescència, que havia suprimit els semàfors i la policia. Ell, a més, va seguir les columnes milicianes a l’Aragó, i va poder comprovar les seves carències: “Quan les tropes de Franco ataquen, sovint els anarquistes no tenen altra cosa per fer-los front que el coratge i l’entusiasme”. Explicava Diego Abad de Santillan: “Cada vegada que Durruti venia a Barcelona, s’enfurismava en veure la quantitat d’armes que la gent passejava pel carrer”.

Les ‘set bales’ que el van matar

L’ofensiva camí de Saragossa es va aturar per falta de material bèl·lic i va arribar la fi de l’estiu, amb el trasllat de la Columna Durruti a Madrid i la misteriosa caiguda del seu cap. Allà va trobar una de les set morts de què parla Enzensberger: la bala enemiga, la bala comunista, la bala amiga, l’accident amb la pròpia arma, el complot, la venjança personal o la bala perduda.

Quan el seu ajudant, Ricardo Rionda, va anar a vestir-lo per fer-li la vetlla, només va trobar “una jaqueta de cuir vella, molt desgastada, uns pantalons de color caqui i un parell de sabates foradades”. Jaume Miravitlles, que va ser comissari de Propaganda de la Generalitat, explicava que el 1937 es va fer a Barcelona una exposició en honor dels defensors de Madrid: “Entre altres objectes s’hi exhibia la camisa que Durruti portava el dia que va morir”. Enzensberger concloïa que Durruti va ser “un desconegut, un home de tants”: “La seva existència individual va ser del tot absorbida per una figura social, la de l’heroi”.

Més continguts de