Bohigas i la lluita contra la mediocritat

ABANS DE LES CORBATES i americanes llampants de Sala i Martín, hi va haver les de Bohigas. ¿Algú recorda l’exposició del 1999 a la Virreina? Hi havia un passadís de corbates de totes les mides, colors i textures. Elegància atrevida. Abans que els economistes portessin la batuta del debat públic, va haver-hi un temps que la portaven els arquitectes. I Bohigas n’era l’estrella indiscutible, l’autèntic maître à penser de l’esquerra intel·lectual. Bàsicament perquè era, i és, més que un arquitecte. Un constructor en sentit ampli: bastia tant edificis com discurs, tant ciutat com país, tant llibres com idees. Per això les seves memòries són tan importants. Qui vulgui entendre com s’ha construït la marca Barcelona, no té més remei que llegir-les. Els alcaldes de la democràcia que ahir li van retre tribut ho saben. Qui cregui en un catalanisme cosmopolita, qui cregui en la importància d’un pensament al servei de l’acció, qui vulgui apuntar-se a la seducció com a mètode, qui vulgui saber per què sense creure en la cultura la política sempre va coixa, haurà de passar per Bohigas.

Bohigas ha estat un dels grans ideòlegs de la Catalunya democràtica, versió Gauche Divine. Contradictori i polemista, és un home d’una forta individualitat que sempre ha sabut treballar en equip; un home d’arrels profundament catalanes i noucentistes que sempre ha renegat del nacionalisme; un urbanista que ha menystingut la memòria d’Ildefons Cerdà, pare de l’urbanisme.

Amant de la bona vida -no recordo cap dinar amb ell que no l’acabés amb un bon whisky-, també ha estat amant de la bona feina. Ha viscut apassionadament i ara que s’apropa perillosament als 90 anys, troba a faltar veus fortes i independents en aquesta Catalunya que vol ser independent. Perquè per la mentalitat d’un Bohigas, el pitjor seria que no aprofitéssim el salt per fer una bona sacsejada, no fos cas que al final tot fos avorrit i mediocre.