Felip VI s'ho haurà de guanyar: arrenca sense la confiança de Catalunya i el País Basc

MadridA les seves memòries, titulades 'Una página difícil de arrancar', l'exvicepresident espanyol Alfonso Guerra afirma que totes les comunitats autònomes –ell no fa diferències– neixen de la voluntat dels constituents el 1978. "Recórrer a la història per justificar una enyorada sobirania que no ha existit mai és un pur mite de la Transició", hi afirma. Doncs ara resulta que, en ple 2014, les dues principals formacions catalanes –CiU i ERC– i basques –PNB i Amaiur– no donaran un xec en blanc al futur rei Felip VI. La fotografia de la seva proclamació, el dia 18 d'aquest mes, serà també la certificació d'un pacte constitucional trencat, d'una Catalunya i un País Basc que es desmarquen. La història i la identitat pròpies ressonen més enllà del moment constituent espanyol.

Per a alguns, sota el regnat de Felip es tractarà de reconstruir un gran consens amb noves bases –federals o confederals–, per a altres, ja no hi ha res a fer, i per això fa temps que aposten per passar de la nació a l'estat propi. En qualsevol cas, és evident que, en aquests gairebé 40 anys de regnat de Joan Carles I, la monarquia ha anat perdent la confiança que li va mostrar una part important del catalanisme en el minut zero de la nova democràcia. A Euskadi, ha estat incapaç de guanyar-se-la. L'aval a la Corona espanyola és avui més feble que abans.

A Madrid, el PP i el PSOE ho saben bé. Ahir dimarts, precisament, el president del govern espanyol va tornar a refredar les expectatives d'una reforma constitucional perquè no la vol impulsar només amb els vots del bipartidisme. Fer-ho o no amb el vistiplau del nacionalisme català i basc és rellevant i garanteix l'èxit o el fracàs real de l'operació. L'abstenció de CiU –la del PNB és menys sorprenent, ja va prendre la mateixa opció el 1978– serà llegida a la capital espanyola en dos sentits oposats. Per a l'esquerra majoritària, que vol obrir el meló constitucional –amb més o menys profunditat depenent de cadascú–, serà una mostra més d'una crisi territorial que el PP no vol veure. Per a la dreta –i per a sectors propers al PSOE–, un exemple del caràcter pretesament insaciable del sobiranisme i d'una suposada abraçada de l'os de l'independentisme al catalanisme que, fins fa poc, no era rupturista. És a dir, una excusa més per refugiar-se en la seva majoria i deixar passar el temps.

Amb aquesta decisió, Duran aconsegueix mantenir la sintonia amb CDC i els seus aliats bascos, amb qui acaba de concórrer a les eleccions al Parlament europeu i, alhora, marcar distàncies amb el PP i el PSOE, que lideren un procediment de successió a alta velocitat per evitar, tant com puguin, danys polítics col·laterals. Ara bé, aquest pas –que, ben segur, no ha estat fàcil per al portaveu de la federació a Madrid– té una contrapartida discursiva: avisa que Felip VI s'ho haurà de guanyar, que no disposa del vot de confiança que va tenir d'entrada el seu pare.

S'obre l'última oportunitat –l'any del Tricentenari– per als partidaris d'un nou encaix de Catalunya dins l'estat espanyol, sota el paraigua del nou monarca i, per això, també juguen fort les seves cartes des del primer moment.