Els guardaespatlles (polítics) de Trias

Barcelona"Són els meus guardaespatlles". La frase és de Xavier Trias i es refereix a Joaquim Forn i Antoni Vives, primer i tercer tinents d'alcalde a l'ajuntament de Barcelona. Són dues peces claus en l'organigrama municipal de CiU i ho seguiran sent en el proper mandat, en cas que els nacionalistes mantinguin el poder a la capital catalana. Forn i Vives participen activament a les rodes de premsa, contesten fins i tot fora de micròfon i en tot moment faciliten dades a l'alcalde, que no sempre té la resposta a punt en qüestions concretes. Els dos tenen un passat polític relacionat amb la successió de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat –van impulsar activament Artur Mas com a relleu– i són dues figures que representen la maquinària de l'ajuntament. En campanya fan de tot: aquest matí, Vives s'ha encarregat dels dibuixos que apareixen al panell transparent que hi ha darrere de Trias en cada roda de premsa.

"No us ho creieu? Ella ho ha vist!", exclamava amb bon humor davant dels periodistes el tercer tinent d'alcalde moments abans que aparegués l'alcalde acompanyat d'un altre dels seus guardaespatlles, Albert Ortas, que és el seu cap de gabinet i que ocupa un lloc a la llista de CiU a l'ajuntament. Ortas treballa amb Trias des de l'època en què l'ara alcalde liderava el grup parlamentari de la federació al Congrés dels Diputats. Eren els temps de la majoria absoluta de José María Aznar, de la guerra de l'Iraq i de l'aprovació de la llei de partits. La nit electoral del 2011, enmig de l'eufòria generalitzada a l'Hotel Majèstic, Trias va tenir paraules d'agraïment cap a Ortas, que no va aconseguir plaça com a regidor. Això no li va impedir seguir al seu costat com a cap de gabinet des del consistori.

Trias va ser conseller amb Jordi Pujol. El coneix bé –va liderar el departament de Presidència– i per això va sorprendre que, quan l'expresident va confessar, li recomanés "desaparèixer". Avui ha ressuscita fugaçment el seu esperit amb dos "avui no toca" pronunciats cap al final de la roda de premsa. Es referia a la polèmica tradicional entre candidats –les vol deixar exclusivament pels debats, que no són precisament sant de la devoció de l'alcalde– i a la possibilitat de canviar el nom de la Plaça de Joan Carles I i de retirar la medalla d'or de l'ajuntament a la infanta Cristina. L'esperit de Pujol, ara desterrat de l'imaginari convergent, va ressuscitar breument. És poc probable que torni a aparèixer.