El diumenge és el dia en què la literatura s’infiltra amb placidesa entre les cròniques teòricament periodístiques. Ahir tocava parlar del rei: diversos diaris explicaven com va prendre la decisió amb tècniques narratives pròpies del relat (i cites anònimes de literalitat sospitosa). Alguns fets ballaven alegres d’una capçalera a l’altra, com ara l’ordre de les persones amb qui Joan Carles comparteix la notícia o les motivacions que l’acaben d’inclinar cap al “sí, abdico”. No pas nimietats. Però el que em deixa colpit és el retrat d’extrema solitud que traça Victoria Prego a El Mundo. “Acomiada l’audiència dels divendres i té tot el cap de setmana, en el qual està en la soledat més absoluta. Els ponts se li fan llarguíssims. Son moltíssims els dies en els quals menja sol a la Zarzuela”. Un dia abans, Pilar Eyre, al mateix diari, escrivia com una amiga visita la reina a palau: “[Me la vaig trobar] menjant en una taula braser, amb sa germana. Al plat, un enciam, i, al davant de cadascuna d’elles, un got d’aigua. Completament soles. Quina pena en van fer...!” El díptic d’aquests àpats solitaris a la Zarzuela és d’una derrota viscontiniana: només falta un rajolí de tint regalimant front avall. Això sí, el relat de Prego tenia moments d’humor finíssim. Com quan assegurava, per exemple, que “el rei no té dret a la sanitat pública perquè mai ha cotitzat a la Seguretat Social”.
En tot cas, era una peça amb la qual El Mundo s’espolsava les acusacions de censura rebudes els últims dies per un article sobre Corinna. Prego deixava escrit: “El rei ha tingut nombroses relacions sentimentals fora del matrimoni. L’última amb Corinna Larsen”. Inapel·lable: sense eufemismes d’aquells, tan íntims i entranyables.
