En la cadena d’errors que han desembocat en l’esclat d’aquesta bombolla anomenada Gowex, els periodistes haurem de demanar també el nostre plat a taula a l’hora de digerir el tediós àpat de la responsabilitat. Perquè és cert que els principals controls -la CNMV, els polítics que van subvencionar la companyia sense establir mecanismes fiscalitzadors, etcètera- eren de tipus administratiu. Però els periodistes van contribuir a alimentar l’embriaguesa en l’entorn de l’empresa, amb peces a les quals els sobrava eufòria i els faltava escepticisme.
Sobre el director de Gowex, Jenaro García, escrivia el portal Silicon News: “És el CEO d’una de les empreses espanyoles amb més potencial del moment”. I també: “La carrera fins a la glòria d’aquesta companyia espanyola tot just comença”. D’això fa només dues setmanes. Cotizalia també lloava com l’empresa seguia “ampliant els seus horitzons”. I, uns pocs dies enrere, El Mundo incloïa García en una selecció de 12 personatges que retrataven la generació del nou rei Felip VI. Es deia que l’empresa estava “valorada en ni més ni menys que 1.200 milions d’euros”. Un diari acostumat a explicar les mil i una pestes sobre els nacionalismes hauria de reflexionar -ah, les servituds de la marca Espanya- si no incorria en aquest mateix pecat quan se sumava a encimbellar una companyia simplement pel fet de ser nacional.
Com que les eines efectives dels periodistes per auditar els comptes d’una empresa són limitades, l’únic que se m’acut és desconfiar sistemàticament dels pelotazos i reservar els adjectius efervescents per a altres disciplines més trivials.
