De la mateixa manera que nou de cada deu dentistes recomanen xiclets sense sucre (però ningú coneix el que els recomana en sucre), nou de cada deu llibres d’estil de periodisme diuen que, en un diari, la informació i l’opinió s’han de servir en plats diferents, clarament identificats. Victoria Prego s’erigia ahir en l’excèntric desè dentista a qui no importa desafiar el manual. “PSOE: ni líder ni programa” deia la portada d’ El Mundo per titular un article seu que incloïa el passatge següent: “Del poc que sabem dels pretendent a encapçalar el PSOE és que [...] Pedro Sánchez pretén un tracte fiscal especial per a Catalunya, que es reformi urgentment la Constitució per delimitar clarament i blindar les competències exclusives de Catalunya en matèria cultural o lingüística i que, per descomptat, sigui considerada una nació. ¿I això d’on ho treu? Això no és a les resolucions aprovades en l’últim congrés, ni és al programa del PSOE, ni a la seva declaració política. Aleshores, què és? Doncs una ocurrència del candidat”.
Ella mateixa fa les preguntes, ella mateixa les respon. Se n’arroga el dret perquè és Victoria Prego, esclar, puntal de la cultura de la Transició. Però no era una columna, sinó una (aparent) crònica política. La periodista també dinamitava qualsevol guia de redacció amb un ús continuat de la primera persona del plural al llarg de tot l’article: la distància respecte a la cosa informada és un requeriment bàsic per a la credibilitat. Però poca distància hi havia en un article que, després de pentinar l’altre candidat, es deixava anar amb un “ Ahí queda eso ”. En tot cas, el que queda és la sensació d’una extrema preocupació, un cop més, per la cosa catalana.
