PAREU MÀQUINES

De quan ‘El Mundo’ no era tan amic de Telefónica

Que El Mundo estampi la seva aprovació a la compra de Canal+ per part de Telefónica, en un editorial, té valor històric. Recordo com, l’any 2000, el diari mantenia una guerra oberta amb la teleco, que va arribar a retirar la publicitat del mitjà. I això que la companyia n’era accionista, a través de Recoletos. Pedro J. Ramírez va arribar a qualificar de “bananers” els mètodes i els portaveus de Telefónica. I Luis del Olmo va prescindir de Casimiro García-Abadillo com a tertulià del seu programa, a Onda Cero, en un moviment atribuït a aquesta batussa. Qui li havia de dir que, al cap d’uns anys estaria no només dirigint El Mundo sinó també defensant un business de Telefónica amb Prisa (que les passaria magres si no vengués). L’editorial deia que no es podia parlar d’oligopoli, perquè hi havia una desena d’operadors. I deia que, en usuaris, només sumaven dos terços. Però obviava la veritable dada sagnant: en ingressos suposarien -bé, suposaran- el 82% del total. Potser és l’únic model possible, però no és un model plural.

Esquerra, dreta

Una tradició electoral és la fotografia de Pedro Madueño a la portada de La Vanguardia, amb els candidats en simpàtica composició pessebril. La d’ahir mostrava sis eurodiputables catalans en una d’aquelles escales mòbils per enfilar-se als avions. Tots s’acomiadaven amb la mà esquerra -era evident que el fotògraf així ho havia demanat- menys Teresa Giménez Barbad, àlies #ladonad’UPyD, que trencava la composició alçant l’altra mà. No se m’acut una millor imatge sobre la confusió entre esquerra i dreta que nia al cor d’aquest partit.