Navarro i la crisi de la tercera via
L’ADÉU DE NAVARRO no ha sorprès a ningú, igual com tampoc va sorprendre el semiadéu de Duran i Lleida. Són les dues cares visibles d’una tercera via que no troba no ja un lloc a la societat catalana, sinó sobretot una mínima complicitat a Espanya. Paradoxalment, Navarro, el primer polític que es va atrevir a demanar l’adbicació de Joan Carles, plega el dia que es fa efectiva. I també paradoxalment, Duran, el polític català més monàrquic, fa un primer pas enrere a causa del relleu reial. La incomoditat de tots dos és, doncs, amb el procés sobiranista, sí, però ho és encara més amb el procés espanyol.
Perquè ara mateix al que estem assistint no és, com voldrien Navarro i Duran, a un canvi de monarca per fer encetar a Espanya una refundació constitucional que suposi obrir el meló territorial. Més aviat estem assistint a un reflotament de la monarquia per apuntalar el sistema sorgit de la Transició. Aquest és el procés espanyol. Com a màxim, retocs federalistes, i encara en funció de quin PSOE emergeixi de la fi de Rubalcaba i a més, esclar, amb el fre de mà posat d’un PP al qual el que li surt de l’ànima és la sempiterna recentralització. A l’altre costat, les forces que pugnen per una segona Transició (els partits perifèrics, la nova empenta de Podem, IU) estan en franca minoria.
El procés català, cohesionador i amb una forta base social, té com a rèplica el tancament de files d’un procés espanyol amb una base social estantissa -el bipartidisme tradicional va de baixa- i que mira més al passat que al futur. A Madrid sembla que només tinguin al cap fer una rèplica de l’operació joancarlista, no repensar a fons quina Espanya volen i quina és possible. Mentre PP i PSOE posen totes les esperances en Felip VI, van deixant tirats els catalans amb els quals suposadament havien de bastir una alternativa al sobiranisme. La tercera via s’està quedant òrfena.
