Com d’habitud en diumenge, els dos principals diaris espanyols dedicaven les portades a la cosa catalana. Però, un cop espremuts, el regust del brou que en quedava remetia al bipartidisme i l’intent de recompondre’l. “Ho vulguem o no, les coses es mouen. O ens hi posem al capdavant o serem arrossegats per un moviment que està demandant el canvi”. Això escrivia el director d’ El Mundo, Casimiro García-Abadillo, en un dels articles més afinats que he llegit de la banda espanyola en temps. Ara bé, com és de revelador l’ús de la primera persona del plural de la frase, i com suma el diari al marasme de coses arrossegables. L’autor reclama la reforma constitucional ( light ) i suggereix que, per fer-la, Rajoy “hauria d’acceptar la mà que li brindi el nou líder del PSOE”. L’editorial recordava que “PP i PSOE sumen avui dia el 84% del vot ciutadà”, obviant el resultat de les europees (i de les enquestes recents). El País insistia un dia més en la tercera via, ara amb una enquesta segons la qual es tracta de l’opció preferida dels catalans, i així ho titulaven. L’estudi demostrava també que el sí-sí havia pujat tres punts des del maig, però això només ho deixaven caure a l’últim paràgraf. Era a l’editorial on hi havia la teca i on s’assegurava que “el congrés del PSC i la seva sintonia amb el PSOE faciliten una sortida sensata al pols secessionista”. La coherència del relat ballava, tanmateix. Perquè l’editorial deia que “Iceta va aconseguir una direcció integradora de les diferents sensibilitats”. Però, unes pàgines enrere, el titular d’una notícia era “Iceta dissenya una executiva que jivaritza els crítics del PSC”. Bé, m’admetran que bullir un cap amb suc de liana, a mode de procés integrador, resulta exòtic (ensems que original).
