Quatre diaris destacaven en portada que Mas estaria disposat a negociar la data i la formulació de la pregunta: El País, El Mundo, La Razón i La Vanguardia. Titulars pràcticament idèntics, n’escric només el de La Razón, perquè mostrava de manera més diàfana la intenció: “Mas vol ara negociar amb Rajoy la data i la pregunta de la consulta”. Aquest ara venia la idea d’un president de la Generalitat acorralat i a la recerca d’una sortida honrosa de l’atzucac. La crònica insistia en la tesi: “[Mas] persegueix de manera quasi desesperada algun tipus d’acord amb el govern per no acabar en un carreró sense sortida”. Tot plegat, wishful thinking : si ho pensem molt fort (i ho escrivim moltes vegades) potser es converteix en veritat... Però resulta molt més versemblant la interpretació oposada d’ El Mundo : “Mas va aprofitar el compte enrere de la seva cimera amb Mariano Rajoy [...] per escenificar el missatge que la Generalitat és l’única de les dues parts que està disposada al diàleg”.
En tot cas, i vist en perspectiva, era realment una notícia? Les cròniques admetien que la condició sobre el redactat de la pregunta és que ha de seguir preguntant sobre la independència, independentment de l’oferta que l’Estat vulgui afegir al sandvitx, entre el formatge del sí-sí i el chopped del sí-no. I resulta que Mas ja va dir el 6 de juliol de l’any passat, en una entrevista a RNE, que acceptaria sotmetre l’oferta de l’Estat a votació. I ho va repetir a l’Antoni Bassas, aquest 2 de març. I hi va insistir tot just el 22 de juny, davant Sílvia Cóppulo a Catalunya Ràdio. No sembla que el criteri de noticiositat hagi manat a l’hora de dur el tema a portada. Més aviat formava part de l’(enèsim) escalfament mediàtic de la cimera. Escacs.
