L’EDITORIAL

Sobrecostos i AVE, un caldo de cultiu per a la corrupció

La suposada trama de corrupció al voltant de les obres de l’AVE a Barcelona, que ahir va desarticular la Guàrdia Civil, torna a posar el focus informatiu sobre un dels punts febles de l’economia espanyola: l’excessiva dependència de l’obra pública. El fet que entre els detinguts hi hagi responsables de l’empresa estatal Adif i directius del sector privat fa sospitar, a més, que les pràctiques que s’hi haurien detectat -la simulació de sobrecostos per inflar factures- podrien ser molt generals. La picaresca al voltant de l’obra pública ha estat una constant en la història d’Espanya. Un expert en la matèria com Germà Bel explica avui a l’ARA que moltes empreses estrangeres han decidit no licitar a Espanya perquè no entenen la lògica dels sobrecostos, que acaben deixant els pressupostos inicials en paper mullat. L’AVE Madrid-Barcelona es va adjudicar per 6.822 milions però va acabar costant-ne 8.966, 2.144 més. No cal ser un expert econòmic per veure que es tracta de xifres massa elevades perquè no hi hagi sospites d’irregularitats.

Aquest és el caldo de cultiu ideal per a la corrupció, que sigui a petita o a gran escala sempre acaba castigant la butxaca del contribuent. Si a una cultura que accepta els sobrecostos com una cosa habitual li sumes un projecte faraònic i insostenible, com el de fer arribar l’AVE a totes les capitals de província, no és estrany que, per exemple, s’hagi de suspendre la licitació d’obres a Badajoz davant les sospites que les empreses coneixien amb antelació la puntuació dels concursos o que s’hagi de tapiar un túnel en el tram entre Almeria i Múrcia després d’haver-s’hi gastat 435 milions.

Les detencions d’ahir són també un fort cop a l’anomenada marca Espanya poc abans de les eleccions europees. Recordem que, per exemple, la meitat de l’AVE Madrid-Barcelona es va finançar amb fons europeus. El degoteig de casos de corrupció lligats a obres pagades amb diners comunitaris no fa altra cosa que donar ales als partits antieuropeus i, a la llarga, posar en perill la mateixa cohesió de la Unió. Tot plegat hauria de fer que Madrid es replantegés la seva política d’infraestructures. Ni que sigui pel seu propi interès.

Més continguts de

El + vist

El + comentat