T’imagines el món actual sense ONGs?

HEM SABUT que en els cinc anys més forts de la crisi les ONG han augmentat el nombre de donants. Una de cada deu persones era sòcia d’alguna entitat, i ara dues de cada deu hi col·laboren. Té lògica. Quan veus casos difícils més a prop t’adones de la feina impagable de la Creu Roja, del Banc dels Aliments, de Càritas, dels que fan menys greu el drama.

Entre el 80% de població que encara no és donant hi ha els que no poden -res a dir-, els que no s’ho han pensat i també els que estan informats i diuen que no i a sobre presumeixen que no són donants perquè creuen en la justícia i bla, bla, bla, i no en la caritat, o que això ho haurien de fer els governs i no les entitats. Etcètera. No els falta part de raó, però la seva excusa de mal pagador per no ajudar s’aguanta poc. Perquè ningú és més partidari de la justícia i la igualtat que aquests que s’arremanguen. I aquests que arreglen com poden el dia a dia a més a més són els primers que denuncien com s’hauria de canviar. És més, qui és soci d’ONGs és qui més conscienciat acaba, ja que rep informació permanent de la gravetat de tot plegat.

Dit això, hi ha dies que penso què passaria amb la convivència i el futur de molts joves del Raval de Barcelona sense Braval, Xamfrà o el Casal dels Infants. Què passaria a les escoles sense les AMPA. Quanta gent passaria gana sense Càritas, el Banc dels Aliments o la Creu Roja. Esgarrifa pensar en la quantitat de feina de substitució que van assumint les entitats i els voluntaris. Si un dia tots els que treballen tant, i tan bé, i de franc, pel bé comú fessin vaga durant una setmana, el món es col·lapsaria. A ells no se’ls acut, esclar, són resistents, inconformistes. I s’han fet del tot imprescindibles.