SI ALGÚ ENS ACOMIADÉS amb la frase del títol quedaríem ben parats. És una fórmula rebuscada i artificiosa. Però molts parlants, encara ara, dubten de la genuïnitat de l’expressió que a la majoria ens surt de dintre per dir el mateix: el funcional i impecablement correcte “Cuida’t!”
Hi ha motius per dubtar. D’una banda, la publicitat -sempre patint pel nostre benestar- ens bombardeja amb imperatius “Tingues cura de...”. I al darrere t’hi trobes de tot: “la teva salut”, “la teva imatge”, “la teva pròstata”...
És una insistència que indueix a creure que “Cuida...” no és bo, o és menys bo; que estén la idea que al castellà “ Cuida...” hi correspon “Tingues cura de...” com a “ Próxima parada ” hi correspon “Propera parada”. Tragèdies del bilingüisme.
Ara bé, la publicitat no pica en ferro fred, perquè el cuidar que vol dir tenir cura ha hagut de passar per una llarga depuració abans de ser admès al club dels mots correctes. I no hi hauria entrat sense la tossuderia i el prestigi de Joan Coromines.
La reticència de Fabra a admetre’l respon a una lògica habitual en ell: quan un ús modern coincideix amb el castellà allunyant-se de l’ús medieval tendeix a veure-hi un castellanisme i abona recuperar l’ús medieval. En aquest cas el cuidar que vol dir “creure, pensar o estar a punt”.
Però Coromines descobreix que en castellà medieval cuidar tampoc té el sentit de tenir cura sinó l’altre, el que admet Fabra, el més pròxim al seu origen etimològic, cogitare. I el mateix passa en portuguès, occità, al sud d’Itàlia... Arreu s’evoluciona del sentit cogitare al sentit tenir cura. I per això conclou que també en català és evolució i no interferència.
No és l’únic cas en què la norma condemna com a interferència el que és evolució. Cuidar la llengua també vol dir investigar-ho i rectificar quan calgui.
