Adéu musical a l’Alice i els dos Joans
LA MÚSICA sempre ha estat una preciosa companyia per als vius i per això també sempre ens acompanya en l’adéu als que se’n van. A la Grècia homèrica, aquell món en què l’home era la mesura de totes les coses, ja existien tant els threnoi, uns cants apropiats per a la vida domèstica, com les lamentacions fúnebres. La vida era música. I ho segueix sent. Sense música, l’Alice Herz-Sommer, morta ahir als 110 anys, no hauria derrotat l’horror de Hitler. Pianista nascuda en una família jueva de Praga on Kafka era un dels convidats habituals, era la supervivent més longeva dels camps nazis. The lady in number 6, dedicat a ella, segurament guanyarà aquest diumenge l’Oscar al millor curt documental. “La vida és bella, l’amor és bell, la natura i la música són belles”, deia l’Alice. El poeta Joan Vergés, també mort ahir, hi hauria estat d’acord: també estimava la vida i la música. Toti Soler, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, Isidor Marí i tants altres van adoptar els seus versos, els hi van donar la vida eterna del so.
Aquest diumenge passat, fred i lluminós, vaig acomiadar un altre home bo que, des de la seva discreció i pulcritud, estimava i es feia estimar. Un home que, com l’Alice, havia perdut un fill molt abans de marxar ell. Un home que sortia a donar pa a les cotorres del parc, que pescava peixos i pintava paisatges. Un home criat a la Barcelona vella per una mare vídua i convertit en arquitecte amb gran esforç. En l’adéu familiar, quan ja marxàvem del petit cementiri de Sant Martí dels Agudells on anys enrere havien reposat les despulles de Carrasco i Formiguera, espontàniament vam entonar La vall del riu vermell : “Trobarem a faltar el teu somriure...” Potser no ho sabíem, però necessitàvem cantar. La música ens va sortir de dins. Es deia Joan Lliboutry i com l’Alice, com el Joan Vergés, ha passat agraït per aquest món, i l’ha fet millor.
