El naufragi d'Europa. L'editorial d'Antoni Bassas

Centenars de persones, potser un miler de persones ben bé, poden haver mort en el naufragi d’una barcassa de pesca, de fusta, davant les costes de Líbia.

I avui, davant la repetició d’aquesta tragèdia, en surt la paraula ‘prou’.

Des que va començar l’any, i segons les autoritats italianes, han mort ja unes 1.500 persones, 13 cada dia.

Són homes, dones i criatures que fugen de la misèria i de la violència, i que fan el que faríem qualsevol de nosaltres: buscar-se la vida, encara que això els obligui a posar-se en mans de traficants que els fan pagar una fortuna per embarcar-los en vaixells que fan aigües. Algunes informacions d’aquest matí apunten que, en aquesta barca que s’ha enfonsat aquest cap de setmana, dones i nens viatjaven tancats a la bodega, amb la qual cosa, en el moment del naufragi, no haurien pogut escapar, fet que afegeix més horror a l’horror.

Les autoritats italianes han rescatat, en aquests quatre mesos i mig del 2015, 10.165 persones. Gairebé la meitat vénen de  Gàmbia, el Senegal, Somàlia, Síria, Mali, Eritrea i Nigèria.

La catàstrofe humanitària no és d’ara, ja fa anys que dura. Va semblar que l’octubre del 2013, quan va tenir lloc el naufragi de Lampedusa, on van morir 360 persones, era el cop a la consciència que Europa necessitava per convertir la frontera sud de la Unió en una zona vigilada i segura. I aleshores la UE i els estats que en formen part van prometre unir esforços. Itàlia va fer la feina. Va destinar molts diners a l’operació Mare Nostrum, que en un any va rescatar 150.000 persones i detenir a més de 300 traficants de vides humanes.

La Unió Europea, en canvi, va organitzar una operació més modesta, i ara es troben, ara ens trobem, que hi ha un augment impressionant de viatgers i de morts en relació amb l’any passat i que l’hecatombe anunciada ja és una realitat. Ja fa una setmana, ACNUR advertia que l’augment de morts al mar respecte de l’any passat és enorme. Insisteixo, només a Itàlia, 1.500 morts, uns 15.000 rescatats, des de començaments d’any. Potser el fet que no veiem aquella estesa de taüts com a l’hangar de Lampedusa fa encara més invisibles els invisibles, però la realitat no es pot amagar i ara ens torna a copejar el rostre. I continuarà, perquè el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient són un polvorí. Només Jordània té un milió i mig de refugiats sirians a les fronteres. la situació de Síria, de Líbia, del Iemen, empitjora, l’Estat Islàmic és una taca de terror que es va estenent per l’Iraq.

Fer front a tot això és difícil, ara, el que és segur és que a la velocitat i amb la voluntat polítiques exhibides fins ara per Europa continuarem lamentant els morts per naufragis a centenars.

Ara fa una setmana es van reunir a Barcelona els ministres d’exteriors de la Unió Europea i dels països del nord de la Mediterrània. Feia set anys que no es reunien, i diguem-ho tot, la reunió va estar més impulsada pel jihadisme que la tragèdia de la immigració a la desesperada. Set anys sense reunir-se. Aquell dia, a Barcelona, la cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, va dir: “No podem continuar fent les coses com fins ara, hem de trencar la formalitat i deixar enrere els monòlegs escrits pels nostres assessors per obrir un diàleg franc i escoltar-nos. Més política i menys burocràcia”.

Es a dir, tothom sap què és el que no s’ha de fer: continuar com fins ara. Dir que és un problema d’Itàlia o d’Espanya. Tothom veu que és una vergonya que aturem el món perquè arriba a Europa un missioner amb Ebola, proclamar “je suis Charlie”, que despleguem les nostres policies armades fins a les dents als centres de les nostres ciutats, però que quan els morts són africans que vénen cap aquí i moren a unes milles de les nostres costes, ens encongim d’espatlles.

La solució no és fàcil, perquè no és única. I hi ha un principi comprensible d’interès polític i econòmic en solucionar primer els problemes la solució dels quals dóna vots. Però aquí ja estem parlant de dignitat humana, i d’èxit o fracàs d’Europa.

El món bé que es va prendre seriosament l’amenaça dels pirates de la costa de Somàlia. El primer món té capacitat econòmica, logística, política i militar per coordinar-se i evitar tragèdies com la dels 900 immigrants ofegats.  

I les paraules del primer ministre italià Mateo Renzi no poden ser més clares: “Si Europa em diu tot sobre com es pesca el peix espasa però s’oblida de parlar-me de com es fa per salvar nens que estan morint al mediterrani, és que alguna cosa no funciona”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat