Cara a cara amb els goril·les de muntanya

Els impressionants goril·les de muntanya, que poden arribar al metre noranta i als 220 quilos de pes, viuen en llibertat a les muntanyes de Virunga, repartides entre Uganda, Ruanda i el Congo. Es calcula que n’hi ha uns sis-cents, però la xifra va minvant per culpa dels caçadors furtius. Sigui com sigui, els grups habituats a la presència humana són un bon negoci per als governs, que arriben a cobrar 750 dòlars la visita.

A diferència del que passa a Uganda i al Congo, la carretera asfaltada arriba a Ruanda fins a la recepció del parc, a Kinigi. Hi vaig arribar a primera hora, a les 6.30, i després de pagar la morterada corresponent, ens van repartir en grups de vuit i ens van aconsellar no acostar-nos a menys de set metres dels goril·les.

Els grups de japonesos i nord-americans que esperaven semblaven competir per veure qui duia la millor càmera, les botes més altes i els barrets més a l’estil Hemingway. N’hi havia prou mirant aquella exhibició de roba aventurera per adonar-se que els goril·les són un bon negoci. Un càlcul ràpid ho confirma: 10 grups de 8 persones, a 750 dòlars per cap, fan 60.000 dòlars per dia.

El nostre grup, l’últim, es va formar a base d’aplegar els viatgers solitaris, les escorrialles. Era, sens dubte, el més heterogeni: vuit persones de vuit països diferents. Vam començar a caminar muntanya amunt, deixant enrere les plantacions fins que vam entrar al bosc, amb un guia al davant i un soldat armat al darrere. Al cap d’un parell d’hores, superats els 2.500 metres d’altitud, el guia ens va demanar silenci.

“Els goril·les del grup Bwenge són molt a prop”, va xiuxiuejar mentre s’obria pas amb el matxet. Va ser un moment de gran emoció que va arribar al màxim quan, de sobte, els vam veure en un clar de la selva: dues goril·les femelles i cinc petits que jugaven a empaitar-se. Ens van mirar uns segons, però de seguida van decidir ignorar-nos i continuar com si res.

Era commovedor veure com els goril·les agafaven amb delicadesa les fulles dels arbres, les miraven uns segons com si en valoressin la qualitat i se les menjaven amb fruïció. De tan humans, aquells gestos em neguitejaven; era com si estigués contemplant un estadi anterior de la nostra evolució.

El mascle adult va aparèixer de cop, entre els arbres. Tenia l’esquena platejada, devia fer dos-cents quilos de pes i imposava respecte. Es va estar una estona menjant, fins que va decidir canviar de lloc i venir cap a nosaltres. Va passar a tocar d’una canadenca que es va ajupir amb els ulls tancats, com si es volgués tornar del tot invisible, com si preferís no existir. L’animal la va fregar i va continuar caminant, més enllà. En els ulls atemorits de la noia s’hi podia llegir el que pensava: ¿que no havíem quedat que no ens havíem d’acostar a menys de set metres?, ¿que no ho saben això els goril·les?

Durant l’hora que vam compartir amb els goril·les, els petits no van deixar de jugar, amb les mares a prop. El mascle adult, poderós, anava a la seva, com si no tingués res a veure amb la resta del grup.

De tornada, el guia ens va mostrar la tomba de Dian Fossey, assassinada pels furtius el 1985, als 53 anys. Mentre en parlava, vaig recordar Goril·les en la boira i la lluita aferrissada d’aquella dona per defensar els goril·les. Ella estava contra el turisme, perquè deia que interferia en la vida dels animals, però havien passat trenta anys i les seves muntanyes eren ara plenes de turistes que pagaven 750 dòlars per veure els goril·les i, després de metrallar-los amb les càmeres, es feien fotos a la tomba de la zoòloga. No crec que a ella li agradés com havia canviat tot allò.