El català de la Terra del Foc

Vaig anar a la Terra del Foc atret pel magnetisme d’Ushuaia, una ciutat amb fama de lloc límit, però un cop allà em vaig deixar temptar per una història que havia llegit anys enrere en un llibre de Josep Pla, Un senyor de la Terra del Foc. El llibre, de fet, és una llarga entrevista que Pla va fer l’any 1960 a Jacint Puget, el germà de Rafael Puget, biografiat pel mateix Pla a Un senyor de Barcelona.

Els Puget, fills de Manlleu, eren dos germans complementaris. L’un es va quedar a Barcelona, on va exercir de prototip dels senyors de l’època, mentre que l’altre es va veure empès a l’aventura. Va ser així com Jacint Puget (1879-1969) va decidir fundar una estancia a la Patagònia el 1915.

El 1918 Cinto Puget va vendre l’ estancia i va tornar a Barcelona, però per poc temps. Com ell mateix va dir a Pla: “¿Voleu creure que un dia em vaig cansar de no fer res i vaig començar a enyorar els cels i les estrelles australs?” El 1925 va tornar a l’Argentina, aquesta vegada a la Terra del Foc, on va fundar la segona La Catalana. S’hi va quedar trenta anys, fins al 1955, quan amb 76 anys va vendre l’ estancia a un nebot i va tornar definitivament a Barcelona.

En els dies que vaig passar a Ushuaia llegia cada dia un diari de nom apocalíptic, El Diario del Fin del Mundo, vaig visitar el Museo del Fin del Mundo i vaig navegar fins a l’illa del Fin del Mundo. Em fascinava aquella terra extrema, però sabia que no en podia marxar sense visitar La Catalana.

Vaig haver de fer unes quantes trucades abans de trobar el Tomás, un membre de la família propietària de La Catalana. Generós, es va oferir a ensenyar-me l’ estancia, que se situava a uns dos-cents quilòmetres d’Ushuaia.

L’endemà vaig dirigir-me amb un cotxe llogat, per un fascinant paisatge de muntanya, cap a Río Grande, la capital de la Terra del Foc, on al petit museu de la missió dels salesians la fortuna em va fer conèixer el pare Joan Ticó Lluís. Havia nascut a la Patagònia feia 83 anys, fill de mallorquins que havien emigrat. Parlava un català molt dolç i recordava vagament Cinto Puget.

Unes hores després, arribava a La Catalana seguint les indicacions que el Tomás m’havia donat per telèfon. L’escenari era idíl·lic, amb prats verds i molts rierols. La casa era de fusta recoberta de llauna i estava envoltada de flors i d’arbres que la protegien del vent.

El Tomás, un home a cavall que portava les quaranta mil ovelles de la veïna estancia Viamonte, em va dir amb un somriure: “Vaig viure un temps a La Catalana, i la trobo una estancia preciosa”.

Quan va obrir la porta de la casa, va ser com si m’obrís un museu. Havia canviat tan poc des dels temps del Cinto Puget que era com si ell encara hi fos. L’emoció va augmentar quan em va mostrar una capsa plena de papers que havia trobat a l’altell. “Si t’interessa, te’ls deixo consultar, però me’ls has de tornar demà al matí”, em va dir.

Em vaig endur la capsa com si fos un tresor i vaig passar la nit revisant els papers en una freda cabana del poble de Tolhuin. Cinto Puget ho guardava tot, des de les xifres de l’evolució dels caps de bestiar fins a la comptabilitat i les cartes que reflectien conflictes amb els veïns. Mentre ho llegia, vaig tenir una sensació estranya, com si el català de la Terra del Foc comencés a prendre vida al meu costat.

Quan el dia es va llevar, em va trobar llegint encara aquells papers antics. Em va costar sortir del forat en el temps on havia caigut. I és que per unes hores m’havia sentit com si estigués vivint a La Catalana, l’ estancia que Jacint Puget va deixar enrere el 1955, quan l’enyorança el va fer tornar per sempre més a Catalunya.