La crispació política és la nova salsa amb què alguns diaris pretenen lligar el relat de l’actualitat a la seva conveniència editorial. Sigui el cop a Pere Navarro, sigui el crim de Lleó, s’invoca un eteri clima de tensió abans que algú n’aporti indicis o en demostri els motius polítics. En el cas de la mort d’Isabel Carrasco, les presumptes assassines eren militants del PP. I el mòbil aparent és una revenja laboral (segons algunes fonts, barrejada amb qüestions sentimentals). Però tot i així, El Mundo titulava un dels seus editorials “Un ambient hostil que no ajuda a la convivència”. El text desvinculava el crim de la política en un parell d’ocasions, però malgrat això acabava assegurant que la crispació política “contribueix a erosionar la relació amb uns polítics als quals ara es veu com a enemics”. L’ Abc també considerava que hi havia una derivada similar. Segons el seu editorial, el debat al qual obliga el crim de Lleó és “l’exposició permanent de la classe política a un judici públic en el qual se li atribueix la responsabilitat directa de tots els mals que pateix el país”. I segueix: “La deslegitimació dels polítics s’ha posat de moda i ha estès l’argument subliminar que tot val contra ells, des d’un insult a les xarxes socials fins a un assetjament domiciliari”. Mentrestant, el ministeri de l’Interior intenta salvar la nova llei de seguretat ciutadana. Editorials oportuns, oi?
