Una d’espies (i algunes preguntes retòriques)
"La doble pàgina té un to francament humorístic, que busca l’escarni i la ridiculització, però aleshores l’editorial es posa molt solemne"
Ahir l’ Abc obria portada amb “L’independentisme català dissenya la seva xarxa d’espies per a una «guerra freda» amb Espanya”. A partir d’aquí, unes quantes preguntes retòriques. Per què l’avantítol deia “Els plans de la Generalitat i ERC”, si tot el tema se sustenta en un document elaborat per una de les quaranta sectorials que formen part de l’Assemblea Nacional de Catalunya i, de fet, ni tan sols l’ANC es fa responsable dels informes que elaboren aquests grupuscles? Per què la doble pàgina té un to francament humorístic, que busca l’escarni i la ridiculització, però aleshores l’editorial es posa molt solemne, com si es prenguessin seriosament el tema? ¿El rigor periodístic no inclou calibrar la incidència infinitesimal d’aquest informe en la vida pública del país i en l’arena del debat independentista? L’editorial parla de com “els deliris separatistes [...] estan portant Catalunya a convertir-se en sinònim de problema per a una Europa que no vol més crisis nacionalistes dins seu”. ¿Suggerir dia sí dia també l’espectre dels Balcans no és, al capdavall, una força balcanitzadora? ¿És admissible que el fotomuntatge de portada inclogui unes taques de sang? ¿I no és fer trampa utilitzar el terme espies? ¿Parlarien també d’espies en el cas dels gens imaginaris agents del CNI que operen a Catalunya?
Al racó de pensar
“Un equip de neuròlegs xinesos investiga si la corrupció és un problema mental curable” (Antena 3 Noticias)
