Els dos esperits

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsContra lo que d’ordinari es ve predicant, crec i he cregut sempre que l’atràs d’Espanya té molt més de social que de polític. Per això les revolucions i reformes polítiques han sigut sempre superficials i no han passat més avall de l’epidermis. ¿Què en farem de les formes i dels medis, si el fi i l’ ideal persisteixen inalterats i sempre els mateixos? En efecte: cal distingir dues sèries o agrupacions naturals d’esperits, en la societat espanyola d’avui. És l’una la dels esperits moderns i l’altra la dels esperits atàvics o regressius. Per un fet que té molt de paradoxal, però que és innegable, aquestes divisions no coincideixen amb les divisions polítiques fonamentals. És molt més freqüent de lo que a simple vista podria creure’s el trobar dins els partits reaccionaris i fins i tot ultramuntans, personalitats que comprenen i volen i realitzen la vida moderna d’una manera cabal i ampla, que tenen la intuïció de l’esperit científic, que senten l’atracció d’una cultura integral i europea i que admeten la necessitat d’una adaptació i d’un equilibri entre la nostra manera d’ésser, endarrerida i sui generis, i el terme mig de la civilització universal. En canvi, dins els partits que en diuen avançats o demagògics -a la madrilenya, a l’espanyola antiga- s’hi troba una gran massa reaccionària en lo més fondo de la seva naturalesa, intolerant, cruel, amb tota la feresa d’un antic piquero de Flandes o d’un arcabusser de Cerinyola o Maestricht; una vertadera casta d’inquisidors laics i ateus, fulminants i terribles, que, amb el nom de llibertat i els drets de l’home a la boca, col·laboren més fortament que ningú a la perpetuació de “l’Espanya negra”. [...] D’aquests dos esperits n’hi ha un completament vell, condemnat a morir, mort ja en la consciència d’Europa; l’altre, vivent i en creixença. No importa senyalar quin dels dos l’ emporterà. [...] S’imposarà i prendrà definitivament la supremacia aquell que respongui a l’esperit universal contemporani.