D’aquí tres minuts el lector recordarà la història d’Anna Maria Martínez Sagi i li costarà entendre per quins set sous la primera dona directiva del Barça (1934) va desaparèixer amb tanta facilitat de la memòria col·lectiva. Tanmateix, a la Barcelona dels anys 30, els seus paisans la reconeixien al tramvia. Era una de les periodistes més famoses de la República. La Sagi escrivia a Las Noticias, El Día Gráfico, Lecturas, i també en el madrileny Crónica. Entrevistava tota mena de proscrits, vagabunds, prostitutes, i també polítics. Es fa coneguda pels seus reportatges sobre el sufragi femení, en uns dies en què la dona no podia votar. Va adoptar la moda andrògina que venia de París, cabell curt, corbata desnuada. Practica natació, tenis, bàsquet, atletisme, esquí. El 1931 participa en el primer campionat d’Espanya d’atletisme femení (4a en javelina) i l’any següent en els campionats de Catalunya, disputats a l’Estadi de Montjuïc, guanya i bat el rècord català amb un llançament de 20,60 metres.
La Sagi era cosina del famós davanter del Barça Emili Sagi-Barba. El seu germà era l’Armand Martínez Sagi, crac blaugrana dels anys vint. De fet, és ell qui ensenya a jugar a futbol a la cul inquiet de la germana, que sobretot és poeta. Nascuda el 1907, amb 22 anys s’havia ficat Madrid a la butxaca amb el poemari Caminos (1929). Alberto Insúa la proclama “hereva de Rosalía de Castro”. Està en plantilla al diari La Rambla, que editava Josep Sunyol, el president barcelonista afusellat. La noia hi publica articles d’opinió sota el títol Esport i ciutadania. Ha fundat i impulsat el Club Femení i d’Esports, primera associació esportiva i cultural per a dones treballadores, i Sunyol li proposa entrar a la junta directiva del Barça. El 1934 esdevé la primera dona europea directiva d’un club de futbol. La Sagi s’encarrega, com a vocal, de l’àrea de cultura i propaganda. El projecte inclou la promoció de la dona dins del club, en un àmbit de virilitat masculina provada. Topa amb el rebuig dels socis i dimiteix el 1936.
Per dir-ho clar, la Sagi somiava una utopia. I la somiava en la seva pròpia pell: es va enamorar d’una altra escriptora catalana, Elisabeth Mulder. S’hi va entestar amb la mateixa força amb què la seva mare, Consol, germana del cèlebre baríton Emilio Sagi Barba, s’hi va oposar. Amb l’esclat de la Guerra Civil, conflueixen diversos elements en l’existència contra corrent de la poeta, que per postres empaita la impossibilitat d’un amor prohibit. La Sagi decideix desaparèixer un temps. Però no se’n sap mai més res. No deixa cap rastre.
I ara ve la bona. L’any 1998, l’escriptor basc Juan Manuel de Prada llegeix per casualitat una miscel·lània, Caras, caretas y carotas, del periodista César González-Ruano; hi descobreix el retrat literari d’una tal Sagi, « poetisa, sindicalista i virgen del ‘stadium’ ». Fascinat per aquella precursora anònima, “ catalana musculada y bella ”, pregunta però ningú la coneix. A Barcelona, De Prada ensopega amb un cunyat de la poeta desconeguda; l’home, advocat, li diu que la Sagi “està morta i enterrada”. De Prada sospita i, finalment, la troba, viva!, amb gairebé noranta anys; la Sagi viu a Moià en el més complet anonimat, sola. De Prada escolta amb la boca oberta el relat d’aquesta supervivent. La Sagi li explica que durant la conflagració havia fet de corresponsal de guerra per al Daily Mail i El Tiempo de Bogotà; l’horror del que va veure a la guerra la ratifica en la idea d’allunyar-se de casa. Quan s’acaba la guerra s’exilia a França; s’incorpora a la Resistència francesa; la seva tasca consisteix a fer passar jueus fins a Canes i a hostatjar-los en un convent; també li diu que havia estat condecorada per Moshe Dayan per haver salvat jueus de l’Holocaust. El 1942 se’n va a París; fa de professora de castellà de l’escriptor André Maurois. Viu a Montparnasse, tradueix, elabora informes per a editorials. Li correspon el mèrit d’haver recomanat la publicació de Bonjour tristesse, de François Sagan. Pinta (al carrer), confecciona fulards i decora rajoles.
Oblidada per tothom, lluny de casa, viu una existència nòmada i castigada. El 1950 coneix el Claude, enginyer de ponts i camins. Tenen una filla, la Patrícia, però el Claude mor de manera tràgica (desactivant una mina) el 1957; un any després mor la filla, amb vuit anys d’edat, de meningitis. Sagi decideix provar sort als Estats Units; dóna classes de castellà i francès a la Universitat d’Illinois (Knox College) fins al 1969, l’any en què decideix tornar a Barcelona. Però han passat més de tres dècades i ara la ciutat és esquerpa, sorollosa, plena de fum; pateix d’asma. Publica Laberinto de presencias ; el llibre passa desapercebut. El 1978 s’estableix a Moià. Hi viurà fins al 1998, moment en què la poeta rep la visita de De Prada, que, impactat, decideix escriure Las esquinas del aire. En busca de Ana M. Martínez Sagi, una novel·la biogràfica que ella no arriba a veure publicada. Va morir l’any 2000 en una residència d’avis de Santpedor, en el silenci misèrrim, paradigmàtic, que va envoltar la seva vida de pel·lícula.
