Ha sigut sense voler, crec. O potser sí que volíem (és evident que volíem, les mans volien, les llengües volien, tota ella, tot jo volíem), però vull dir que no ho hem planificat. Que ha passat com va passar el primer cop, com li ha passat algun cop a tothom, com potser us va passar a vosaltres; una mirada més llarga del compte, una espatlla que crida un dit que fa néixer una carícia del no-res. I d'aquí a despullar-se un breu camí de saliva tan fàcil de recórrer que sí, es podria dir que l'hem fet sense voler.
Segurament no li hauria d'haver dit si volia pujar a fer un cafè. O ella no hauria hagut de fer que sí amb el cap, amb aquell mig somriure que segur que t'agrada tant a tu també. Tu ja m'entens, quan acluca una mica els ulls i només somriu amb la part esquerra i et mira (em mirava) com si estigués estudiant cada moviment, com si et pogués llegir i saber perfectament que estàs nerviós, que et gires per amagar-ho i no serveix de res. Però érem just sota de casa i feia calor i sempre li ha encantat el meu cafè amb gel. I ella, segurament, ha pensat que per què no, que no havia de passar de res, que després de tant de temps podem ser amics o, com a mínim, fer-ho veure una estona.
I llavors, esclar, hi ha els gestos tan vells que es fan sense donar-hi cap importància, fins que t'hi fixes i hi veus tot el pes d'una quotidianitat que torna a existir discretament. Ha deixat la bossa al penjador de sempre, ha segut a la seva cadira. I mentre jo era a la cuina carregant la cafetera com si no hagués passat aquest any, com si fos un matí d'estiu qualsevol, com si ella i jo encara fóssim nosaltres i tu només una ombra que s'està esperant, s'ha aixecat i ha engegat la ràdio, s'ha mirat la paret, ha trobat a faltar les seves fotos on ara hi ha panoràmiques de paisatges africans.
Ha estat estrany portar-li el cafè amb la quantitat exacta de sucre que li agrada, amb molta escuma, amb tres glaçons exactament. Ha estat estrany portar el cendrer automàticament, deixar el tabac a sobre la taula, que dubtés un moment. "Ja no fumo", ha dit. Però n'ha agafat un igualment, i l'hi he encès perquè sé que li agrada, i ella ha fet una calada molt llarga, i una estona la seva mirada era tan intensa que jo hauria volgut parlar de la feina, del temps, de vosaltres, però no em sortia res.
Quan ha sonat aquella cançó que diria que és la nostra si no fos perquè en teníem, com a mínim, una dotzena que preferíem segons el moment, s'ha posat molt seriosa, m'ha mirat les mans, s'ha inclinat una mica endavant, ha esperat que la besés. I ara faré una el·lipsi perquè tampoc no vull refregar-t'ho per la cara; ja t'imagines la roba per terra, arribar de qualsevol manera al sofà, aquests gemecs petits que fa just abans del segon orgasme, la manera com es mou quan ja no pot més i arriba el tercer. Només et diré que una estona, quan tenia el seu cap a sobre el pit i m'acaronava el braç esquerre mecànicament, t'he envejat, tu que la tens cada vespre i no penses, gairebé, en aquesta olor de fruites que li fan els cabells.
Avui, quan arribi a casa, li passarà com li passava al final de nosaltres, que era el principi de vosaltres. Una tristesa suau se li instal·larà a la pell. Farà una dutxa molt llarga, es posarà una samarreta vella, cuinarà alguna cosa senzilla, obrirà una ampolla de vi. T'explicarà com li ha anat el dia, potser et dirà que ens hem trobat pel carrer. Encongirà les espatlles com volent dir que no ha passat res. I després de mirar alguna sèrie, ja al llit, tu li tocaràs el cul, ella es girarà una mica, es deixarà besar llargament. Fareu l'amor a poc a poc i, potser sense adonar-se'n, tancarà els ulls i seré jo nedant-li a dins tot el plaer.
Si algun dia t'enviés aquesta carta, començaria, segurament: "Benvolgut, perdona que et molesti, però he pensat que ho havies de saber". I potser t'explicaria que, quan ella marxava, just després del cop de porta, a la ràdio sonava la cançó que em vas dedicar. Ah, i aprofitaria per dir-te que no et trobo tan alt.
