De l’editorial de L’Opinió (20-VII-1929) que dirigia Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 - Mèxic, 1944). Just Cabot, col·laborador d’aquell setmanari, va triar aquesta peça sobre el dramaturg i poeta Àngel Guimerà (Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) per a l’apartat de retalls de premsa amb qualitat literària dins la secció “Les lletres” que tenia encarregada en el diari La Publicitat.
Suara ha fet cinc anys que Guimerà morí, però el seu record és sempre viu entre nosaltres. La multitud emocionada que seguia el seu cadàver recorda encara el so de la seva veu. I malgrat les envestides enemigues, les ensenyances que donà mentre vivia fructifiquen i arrelen en la Catalunya que ell estimà tant. Guimerà, romàntic abrandat, falsificador inconscient de la història per un procés de poetització, havia tanmateix interpretat exactament un moment determinat de la croada nacional. El seu prestigi, més que la força patètica i èpica dels seus drames, deriva de la concordança profunda de l’obra amb l’espai i amb el temps en què visqué. No fa pas tant de temps que Amadeu Hurtado en ensenyava de faisó mestrívola que la glòria d’un partit és això: interpretar exactament el desig del poble, fondre’s amb ell, en un moment donat. I Guimerà fou la interpretació genial de les aspiracions de Catalunya durant unes dècades d’heroisme callat i profund. Sense Guimerà potser no es comprendria Prat de la Riba. Sense Prat de la Riba, nosaltres fórem absurds. I l’obra de Guimerà és tant més admirable com més limitada era. I, sobretot, és admirable quan hom pensa que ell tot sol feu, per l’empenta poderosa del seu geni, l’obra que corresponia en rigor a una organització de partit. Guimerà fou el verb. I en el principi fou el verb. Fou la sublim embriaguesa de la paraula quan es posa al servei d’una causa justa –perquè la paraula, si es posada al servei d’una causa injusta, no sap mai acomplir el seu comès.– Fou el profeta sublim de la Pàtria, mare de llibertats, filla de llibertats, prometença futura de llibertats. I fou, sobretot, el dolor del poble fet carn. No com Iglésies, fet plany, sinó fet carn: carn plena de desigs, de febres, de delers i de fatigues. Carn gonflada de sang ardent i de glòria antiga. Potser oblidà una mica el futur. I això és, tot el més, la màxima ombra de retret que podem fer-li. Cercà una base per al moviment en les velles tradicions liberals, i no cuidà poc ni gaire de l’estructuració de les llibertats novelles. Potser, però, ben mirat, no calia encara: bé havia de deixar per nosaltres, els joves, la glòria de bastir l’edifici nou de les llibertats pressentides, i de plantar un gallaret audaciós en la futura bastida perenne. L’interès màxim de la seva obra, per a nosaltres, rau en l’orientació socialitzant. No volem –no podríem tampoc– atribuir-li ideologies que no sentí. Això està bé per als reaccionaris, que quan no poden anul·lar la glòria d’un home esquerrà intenten presentar-lo com a íntimament temorós de la pròpia obra. Tanmateix, no ens sabríem estar de senyalar als lectors la indomenyable protesta instintiva de La festa del blat. O la repulsió per al règim burgès que traspua Alta banca. [...] Però potser ja hem parlat massa. I avui és un pecat el parlar, tant als ulls dels amics com als dels enemics. Acabem dedicant-te, oh Mestre!, un record amorós... Salut, Guimerà, creador inconscient de la nostra força! Ha passat la teva ombra venerable, i saludem, afilerats, els defensors de la nova República!
