GUERRA I DIPLOMÀCIA

L'Iran, d'estat pària a pacificador del Pròxim Orient

Amb el desgel amb Teheran, els EUA volen contribuir a apaivagar els conflictes a Síria, l'Iraq, l'Afganistan i el Líban

Al discurs de l'estat de la Unió del gener del 2002 el president nord-americà George W. Bush va posar l'Iran al cèlebre "eix del mal": com Corea del Nord i l'Iraq de Saddam Hussein, que envairia un any més tard, el règim de Teheran patrocinava el terrorisme internacional i es preparava per proveir-se fins a les dents "d'armes de destrucció massiva". Després arribaria a la presidència Mahmud Ahmadinejad, que desenvoluparia un polèmic programa nuclear que Occident va considerar una amenaça imminent i va penalitzar amb un sever bloqueig econòmic. Ara Barack Obama i el flamant president iranià, Hassan Rouhani, representant de l'ala "moderada" del règim, protagonitzen la reconciliació. Dilluns va entrar en vigor l'acord provisional pel qual l'Iran frena el seu programa nuclear a canvi que Europa i els Estats Units rebaixin les sancions.

En el terreny diplomàtic, l'Iran no ha participat en la conferència sobre Síria de Ginebra, però tampoc no li calia: des de la mateixa Suïssa, al Fòrum Econòmic de Davos, que cap líder iranià visitava des de feia deu anys, Rouhani donava suport a Al-Assad, que es vol presentar a les eleccions presidencials del juny.

Què hi ha al darrere de la rehabilitació internacional del règim dels aiatol·làs? Un Pròxim Orient en ebullició, que encara viu la sotragada de les revolucions democràtiques del 2011, amb la guerra de Síria fora de control, quan l'OTAN s'ha de retirar de l'Afganistan i mentre a l'Iraq la violència es dispara i evidencia el fracàs de la "missió complida" de Washington. I en tots aquests escenaris l'Iran pot ser un actor clau per contribuir a l'estabilització: els camins cap a Damasc, Bagdad, Kabul i Beirut passen per Teheran. De fet, els analistes coincideixen que l'Iran ja ha jugat fins ara un paper molt important tant a l'Afganistan com a l'Iraq, afavorint l'estabilitat dels governs posteriors a l'ocupació nord-americana.

Pere Vilanova, catedràtic de ciència política de la UB, veu el desgel amb l'Iran com l'inici de la rectificació d'un gran error: "A l'Afganistan l'Iran ha fet una contribució molt important i a l'Iraq és clau per evitar que els xiïtes responguin a les provocacions: Teheran és un poder moderat. Estem començant a sortir de l'error estratègic de la línia dura de l'administració Bush, que considerava els Estats Units com una potència mundial que podia unilateralitzar tots els conflictes i definir un eix del mal i un eix del bé per substituir la Guerra Freda: el fracàs d'aquesta política és evident. Per estabilitzar (que no democratitzar) el gran Pròxim Orient, no es pot posar l'Iran en el camp hostil: cal escoltar el seu punt de vista com a potència regional".

En el marc d'inestabilitat en què es mou el Pròxim Orient, el conflicte entre les dues grans visions de l'islam, el sunnisme i el xiisme, està guanyant pes. L'Iran és la gran potència xiïta i, de fet, amb el derrocament de Saddam Hussein va desaparèixer el seu principal contrapoder regional sunnita. "Hi ha un pla i una estratègia -apunta Vilanova-, i la responsabilitat del que està passant és en el camp sunnita: Al-Qaida, l'Aràbia Saudita i Qatar, cadascú per la seva banda, han declarat un atac en tota regla contra els xiïtes".

Rebuig d'Israel i l'Aràbia Saudita

L'Àrabia Saudita i Israel, aliats tradicionals dels Estats Units, han posat el crit al cel per l'acostament de Washington a Teheran: Netanyahu ha parlat d'"error històric", mentre que la monarquia de Riad reclamava "tallar el cap a la serp". Eduard Soler, analista del Cidob, apunta que "cap dels dos té prou força per aturar un acostament que també respon a la feblesa dels aliats tradicionals dels Estats Units a la regió". La inestabilitat a Egipte, les incerteses de la successió a l'Aràbia Saudita i la crisi política en què està immers el govern turc han deixat Washington amb pocs aliats fiables sobre el terreny. Soler alerta, però, que Baixar al-Assad i la milícia xiïta libanesa Hezbol·lah no són mers satèl·lits de Teheran. "Són actors autònoms i a més es juguen la seva supervivència: poden resistir un temps si Teheran canvia de postura, però sabem que sense el seu suport perden perspectives", afirma Soler.

Luciano Zaccara, expert en països del Golf de Georgetown, matisa des de Doha: "L'Iran encara és considerat un estat «perillós», però ha demostrat que és un actor racional amb qui es pot negociar. I els Estats Units han reconegut que és un interlocutor necessari a la regió, tant si els agrada com si no".

Un poder moderador en quatre guerres obertes

1. Síria

L'Iran és el principal aliat a la regió del règim de Baixar al-Assad: li proporciona suport polític, econòmic i militar directament i a través de la milícia xiïta libanesa Hezbol·lah. Grups islamistes estrangers s'han infiltrat en la guerra de Síria, que conceben com un camp de batalla entre sunnites i xiïtes pel control de la regió.

2. Líban

El Líban és el país més directament afectat per la guerra a la veïna Síria, que ha tornat a encendre les tensions entre comunitats i ha encès una espiral de violència. Teheran és el germà gran de Hezbol·lah, que combat al costat del règim d'Al-Assad. Això ha provocat la reacció dels grups que rebutgen la tutela siriana del Líban.

3. Afganistan

Amb la seva llarga frontera amb l'Afganistan, l'Iran ha estat un dels principals suports per al govern de Hamid Karzai. Aquest paper estabilitzador, en un país encara molt lluny de la pau i que afronta eleccions aquest any, serà encara més important després del 31 de desembre, quan s'acaba la missió de l'OTAN.

4. Iraq

El govern de Nuri al-Maliki està immers en una forta crisi política des de la retirada de les tropes nord-americanes, l'any passat. L'últim episodi de descontentament ha estat la revolta de la població sunnita de Fal·luja. L'Iran apuntala el govern i frena les represàlies contra els sunnites per les accions d'Al-Qaida.

Més continguts de