Marina Silva, l’esperança del canvi al Brasil
La socialista guanya suport de cara a les presidencials i podria imposar-se a Dilma Rousseff
São PauloMarina Silva, candidata a la presidència del Brasil pel Partit Socialista, camina a pas ferm cap al Palácio do Planalto. L’ecosocialista ja empata amb Dilma Rousseff -la presidenciable del Partit dels Treballadors (PT), que aspira a repetir càrrec- en les enquestes d’intenció de vot per a la segona volta. Silva porta avantatge, amb el 50% enfront del 43% de la rival.
En tres setmanes, des de la mort del socialista Eduardo Campos en un accident aeri i el seu nomenament com a candidata, Silva ha canalitzat l’anhel de canvi de la nova classe mitjana, que en 10 anys ha passat de representar un terç de la població al 53%. El seu èxit es basa en la seva mística i el seu carisma i, també, en un currículum i història de superació personal.
“La imatge simbòlica de Silva, de mite, és més forta que la seva candidatura, és un mite amb components de messianisme i predestinació”, assegura Renato Meirelles, president de l’Institut Data Popular i expert en la nova classe mitjana. Segons Meirelles, una campanya curta pot afavorir la candidata socialista, ja que no hi ha temps per explotar les seves contradiccions programàtiques. Per exemple, Silva defensa el desenvolupament sostenible, amb principis d’ecologisme ortodox i justícia social, però abraça posicions neoliberals, com la independència del Banc Central.
El progressisme social que professa tampoc no li impedeix mantenir una postura tèbia en les bodes gais i l’avortament. És més, recentment va fer un pas enrere en l’acceptació dels matrimonis homosexuals i va matisar que es referia a les unions civils.
La Lula amb faldilles, com l’han batejada al Brasil, reuneix suports de sectors tan dispars com els d’hereus d’imperis bancaris, ONGs, evangèlics i desencantats de la nova classe mitjana. A tots els uneixen les ganes de canvi, el mateix que va passar el 2002 i que va propiciar la victòria de Lula da Silva.
Una infantesa extrema
Silva va néixer fa 56 anys en una família de seringueiros [treballadors que extreuen cautxú] a la comunitat amazònica de Breu Velho, a la regió d’Acre. Silva va tenir una infantesa de pobresa extrema amb 10 germans, tres dels quals van morir prematurament, i va viure en un palafit, una casa de fusta sobre un riu. Va ser castigada per les malalties: va ser contaminada amb mercuri i va patir 5 malàries, 3 hepatitis i leishmaniosi. Tres cops va vorejar la mort i té la salut afeblida. No va ser alfabetitzada fins als 16 anys, quan va estar a punt d’ingressar en un convent on treballava com a domèstica.
Però precisament la teologia de l’alliberament la va portar cap a la militància política. Silva es va estrenar al Partit Comunista Revolucionari i va acabar al PT, on va militar durant 30 anys. No és nova en política ni en tasques de govern, ja que entre el 2003 i el 2008 va ser ministra de Medi Ambient amb Lula. La socialista va marxar acusant els seus d’haver-li fet el buit en la defensa de l’Amazònia. En els cinc anys al ministeri la desforestació es va reduir un 60% i es va enfrontar amb Rousseff -al capdavant de Mines i Energia-, que defensava un creixement econòmic fort.
Llavors Silva va trencar amb el PT i es va afiliar al Partit Verd, on va ser la gran sorpresa a les presidencials del 2010, amb 19,6 milions de vots, que van obligar Rousseff a anar a la segona volta. La falta d’agilitat per formalitzar la candidatura del seu nou partit, Rede Sustentabilidade, la va portar a acceptar anar de número dos de Campos. La seva mort la va catapultar.
Silva sap què és començar des de zero. Amb l’ajut d’un amic diputat es va llicenciar en història. El 1988 va ser la regidora més votada a Rio Branco i el 1994 va desembarcar a Brasília amb 36 anys com la senadora més jove del país. A finals dels 90 es va convertir a la fe evangèlica i va adoptar el pentecostalisme. Religiositat i medi ambient són dos dels seus signes d’identitat.
