Fa deu anys estava dolorit de debò. Cada matí era la vigília d’una altra jornada inútil. Els dies grisos recorria els barris dels afores de Kigali. M’allunyava del frenesí de Nyabugogo i em perdia pels turons de Kaguga o Kinyinya. Recordo la remor dels trepigs de canya de sucre -bum, bum, bum-. Les dones netejaven roba al safareig comunitari, els nens de l’escola recitaven, l’aire transportava aromes de fruita podrida i carbó, un nen conduïa un ramat d’ovelles amb un pal llarg com una perxa olímpica i un grup de joves escurava una ampolla gran de Primus. Simplement, la vida.
Però la frontera amb la mort és tan prima... L’escena que jo contemplava no tenia res a veure amb aquella primavera del 1994. El genocidi de Ruanda va tenir una dimensió brutal: 800.000 persones assassinades en només cent dies a base de bastonades, matxetades i -els més afortunats- amb un tret al cap. L’extermini va ser dissenyat pel govern ruandès, dominat per extremistes hutus, amb l’objectiu confessat d’eradicar els rivals tutsis. Vint anys després la nostra societat tendeix a recordar la matança amb dos tipus de relats. (Avís: em nego a analitzar el revisionisme practicat per algunes associacions catalanes properes a l’Església, segons les quals els tutsis es van exterminar a si mateixos).
El primer discurs mostra commoció i, alhora, incomprensió davant d’un crim comès exactament cinquanta anys després que el món sencer digués “mai més” a causa de l’Holocaust jueu. L’altre relat resol l’enigma amb una simple afirmació: la violència demencial forma part de l’ADN africà. No cal buscar explicacions perquè els burundesos, els congolesos o els nigerians són víctimes de profundes passions irracionals, una mena de hooliganisme primitiu que els arrossega a matar cruelment. Però no: si alguna cosa va caracteritzar el genocidi ruandès va ser el seu caràcter racional. La matança no va ser un esclat sobtat de còlera. Els seus arquitectes van trigar anys a apamar-ho tot: van emmagatzemar armes, van preparar les cèl·lules assassines (entrenades per exmilitars francesos), van redactar llistes negres i van provocar un estat d’ànim genocida entre la població a través dels mitjans de comunicació. El missatge era senzill: els tutsis no són humans, són inyezi (escarabats).
Les motivacions per cometre un crim com aquest són sempre irracionals, però quan l’ésser humà té el propòsit d’executar-lo, utilitza els recursos de la manera més eficient. Certament, no va tenir la dimensió industrial del genocidi comès pels nazis, però el “poder hutu” va demostrar una eficàcia semblant. Diguem la veritat: què ens horroritza realment de l’holocaust tutsi? Doncs la imatge hipnòtica d’un home negre amb els ulls vermells, borratxo o drogat, amb un matxet a la mà. Esclar... tot això en contraposició amb les nostres maneres civilitzades de matar: amb drones i uniformes lluents.
Avui, les víctimes del genocidi governen el país abusant del revengisme, i la república s’ha convertit en una mena de sicari regional a les ordres de Washington. Ruanda va ser l’escenari dels pitjors dies de la meva vida i també era primavera. No és un país perfecte, però com molts d’altres. I els ruandesos tampoc són gaire diferents de nosaltres, de mi mateix, capaços de caure, però també prou forts per tornar-nos a aixecar. Suposo que aquest és el profund mecanisme que regeix l’existència.
