Tensió màxima al mar de la Xina

BarcelonaAls familiars i amics de la You Qing no els fa cap gràcia que tingui un nòvio japonès. Va conèixer en Nakayama Satoshi a la Universitat de Pequín quan ell estava d'intercanvi i fa sis anys que festegen. "El meu pare odia els japonesos i a la tele sempre mira les sèries sobre la guerra. Però al meu nòvio ha après a apreciar-lo com a persona més enllà del seu país d'origen". El d'aquesta jove és només un exemple de com els xinesos no han superat del tot els traumes del passat. La invasió japonesa durant la Segona Guerra Mundial queda lluny però recentment unes disputes marítimes i un nacionalisme rampant als dos costats del mar de la Xina han disparat la tensió.

Marcant territori

Una disputa marítima com a pretext per exhibir múscul

És força improbable que la tibantor entre Pequín i Tòquio arribi a les armes però això no vol dir que tots dos no l'aprofitin per exhibir múscul. El Japó ha augmentat per primer cop en 11 anys el pressupost militar (un 2%) i la Xina llueix tant com pot, sobretot pels mars del sud, el seu nou portaavions Liaoning. L'ull de l'huracà diplomàtic està situat a les illes que el Japó anomena Senkaku i la Xina Diaoyu. Més enllà de la pesca i els temptadors recursos naturals (gas i petroli), el que realment interessa a les dues nacions està terra endins, a les seves densament poblades ciutats, i no és altra cosa que tenir la població satisfeta, unida i orgullosa del seu país.

D'una banda, el primer ministre japonès, Shinzo Abe, no amaga el seu nacionalisme de trets conservadors. La seva recent visita al santuari Yasukuni, la primera del màxim mandatari del país des del 2006, és una mostra més d'ostentació i provocació. En aquest cementiri de Tòquio es recorden els més de dos milions de soldats japonesos. Entre ells, però, n'hi ha de considerats criminals de guerra per Corea del Sud i la Xina, que fins i tot ha portat el cas a les Nacions Unides. Aquesta setmana el representant xinès a l'ONU, Liu Jieyi, ha acusat el Japó de revisar erròniament la història. "Tot es redueix a saber si el líder d'un país ha de vetllar per mantenir els principis i propòsits de la Carta de l'ONU o fer costat als criminals de guerra", va lamentar.

El paper clau dels EUA

La mediació nord-americana com a font de distensió

Conscient que la seva visita a Yasukuni era problemàtica, Abe va afirmar que hi havia anat a títol personal i a resar per les ànimes dels caiguts, no només dels del costat japonès. Les seves explicacions no van convèncer a ningú i fins i tot van fer que el gran àrbitre del conflicte, els EUA, desautoritzés la seva actitud. La comunitat internacional confia que la mediació nord-americana calmi la tempesta. Cal tenir en compte que Washington és el menys interessat en una escalada del conflicte, ja que, en virtut dels tractats internacionals, hauria defensar el Japó amb el seu exèrcit. Això implicaria atacar un país -la Xina- que no només és un soci comercial estratègic sinó que també acumula la major part del seu deute sobirà en mans estrangeres. Parlem de més d'un trilió de dòlars en bancs xinesos.

El patriotisme, la resposta

La construcció d'una consciència nacional xinesa

Segons el sociòleg català resident a Pequín Xavier Roch, els motius dels xinesos per sentir animadversió pels japonesos són de pes i no va a la baixa. "L'exercit japonès va cometre autèntiques atrocitats i molta gent que ho va viure encara està viva i ho ha explicat a fills i néts". Roch també creu que s'ha de tenir en compte que "la Xina està encara construint un sentiment de consciència nacional". "Amb Mao -afirma-, el comunisme va ser el punt de convergència però després va haver-hi un buit ideològic que el govern xinès ha omplert ressuscitant el fantasma del vell enemic". És a dir, superat el culte als emperadors i grans timoners del passat, la bandera i l'orgull de país s'han erigit com el nou element aglutinador del patriotisme xinès. Els Jocs Olímpics del 2008 van suposar una injecció d'amor propi nacional. Ara la dèria antijaponesa manté la població unida (i distreta) al voltant d'un nou objectiu. I tot plegat fomentat i exacerbat amb una calculada propaganda als mitjans de comunicació.

Es tancaran les ferides?

Serà vital la predisposició dels dos governs i les seves poblacions

La You Qing haurà de seguir suportant que, mig de broma mig de debò, els seus amics anomenin riben guizi (fantasma japonès) al Nakayama. Ni aquest terme despectiu utilitzat durant la invasió nipona, ni els veritables fantasmes del passat semblen tenir data de caducitat a la Xina. L'àvia de la jove xinesa, que a diferència del seu pare sí que va viure la guerra, encara recorda com un soldat japonès li va donar un caramel. Malgrat les infàmies de l'expansió imperial nipona, la dona no veu amb mals ulls que la seva néta tingui una relació de parella amb un japonès. "Està molt bé que el seu nòvio sigui d'un país desenvolupat", assegura. Potser no serà el temps el que tancarà les ferides sinó la predisposició dels dos governs i de la seva població

I ara… la pugna per l'Àfrica

El primer ministre japonès, Shinzo Abe, està aquests dies de gira per tres països africans en un viatge que la Xina ha criticat durament, ja que considera que només persegueix aconseguir suport -a canvi de diners, diu Pequín- a la candidatura del Japó com a membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU. L'Àfrica -i els seus recursos naturals- és un més dels focus de tensió entre la Xina i el Japó. "Un país com el nostre no pot només donar als líders africans bonics edificis oficials", va etzibar el portaveu d'Abe a la BBC en referència a la seu de la Unió Africana a Etiòpia, que ha estat sufragada per Pequín. Però la Xina insisteix que la seva cooperació amb els països africans és totalment desinteressada i ha anunciat que duplicarà la inversió anual en aquest continent fins als 14.600 milions d'euros. I per no quedar enrere, Shinzo Abe porta en la seva gira africana un paquet d'inversions i ajudes de més de 10.000 milions d'euros.