Article de Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859-Barcelona, 1933), futur president de la Generalitat, en el primer número del periòdic quinzenal Estat Català (15-XI-1922). El passat 8 de juliol va fer cent anys de la fundació d’Estat Català, partit que el 1931 va crear l’Esquerra Republicana de Catalunya junt amb el grup de L’Opinió i el Partit Republicà Català.
A l’aparèixer el primer número d’Estat Català, jo vull adreçar-vos unes paraules en les que hi traspuï tota la meva fervor nacionalista radical. Estat Català! Dos mots que són la concreció de la nostra tasca. Dos mots que enclouen la més alta significació del nostre ideal. Dos mots en els que hi ha compresa tota la transcendència del nostre esforç envers l’assoliment de la independència de la Catalunya dels nostres somnis i de les nostres amors. Jo tinc una gran confiança en vosaltres, joves de la nostra terra, que deixeu el camí de la lluita sembrat d’entusiasmes i encatifat d’esperances. Sou la energia que creix. Sou la Catalunya que puja. Jo sé dir-vos que no vull adonar-me dels meus cabells blancs i que servo l’ànima jove pensant amb vosaltres i pensant amb Catalunya. Altres vells, altres homes, per a mi venerables, tenen també l’ànima jove i esperen amb ànsia els fruits de la vostra actuació. I no em dirigeixo solament als joves residents a Catalunya, sinó als que es troben a fora d’ella, i que contínuament estan rebent de prop els seus batecs, enfortint la seva organització, tot esperant que en el rellotge de la pàtria nostra hi sonin les batallades supremes de la suprema llibertat. Hores són aquestes de prova i ho han d’ésser potser més les que vindran. No hi ha d’haver el més petit defalliment. No hi ha d’haver la més insignificant vacil·lació. Quan, després d’un període de preparació i organització, anem a implantar l’Estat Català, els homes de més representació seran els de major responsabilitat. No ha d’ésser com fins ara, que només ha sigut sacrificat el lluitador anònim, el darrer ciutadà. Jo no sé com serà l’ardor de la lluita, quan arribi el moment. Jo sols sé que cada u haurà d’estar al lloc que li pertanyi, disposant-se a tots els sacrificis. Si algú cau, que sigui abraçat a la nostra ensenya, que haurà de lluir l’estrella solitària, signe de llibertat i d’independència. Cal que us prepareu per a ésser dignes de l’exèrcit alliberador de Catalunya. I ho sereu, de dignes, perquè al costat de l’enfortiment físic, hi haurà la força d’un ideal. Un exèrcit que lluita per la seva llibertat sempre ha de vèncer enfront d’un altre que només pot fer-ho per l’opressió i per la tirania. El cas d’Irlanda és prou eloqüent. Anglaterra, lluitant contra les nacions més poderoses, arriba a ésser sobirana del món i, en canvi, ha de cedir davant del petit poble irlandès, perquè lluita per un ideal de llibertat. Joves de la nostra terra! Joves que viviu a fora d’ella amb l’ànima gofrada de novelles inquietuds i de delits de deslliurança! Jo us saludo coralment i us crido a l’organització per a quan la lluita arribi. Que el meu toc de clarí no us trobi endormiscats. Si algun ho està, que es tregui la son de damunt i que es redreci amb tota la vigor dels seus anys. Catalunya ho espera.
