Les màscares de Gimferrer (i les nostres)
ALFONSO COSTAFREDA: “ Ardiente y viva, la lengua catalana, / como roca indestructible, / es más real aún que el pueblo que la hiciera, / que la posee y la defiende, y sabe / que sobrevivirá contra el fuego / de un holocausto inexplicable / de odio i locura de demolición ”. El cita Pere Gimferrer en l’entrevista que li fa el director de L’Avenç, Josep M. Muñoz, a l’últim número de la revista (algun dia algú hauria de pensar a premiar L’Avenç i les entrevistes del Muñoz). Gimferrer també recorda un pensament revelador de Gabriel Ferrater: “La llengua fa la meitat de la feina, i l’altra meitat l’ha de fer el poeta”.
Apliquem les dues cites al nostre moment polític. Hi ha una cosa prèvia a la gent: la llengua que parlem i que en part ens conforma. I hi ha una realitat prèvia a la dels polítics: la gent, les seves necessitats, idees i opinions. Primer tenim la llengua, després la gent i al final de tot ve la política. Els polítics, si saben escoltar bé el batec del temps, que s’expressa en la parla antiga i en les persones d’ara que viuen i moren, ja tenen més de la meitat de la feina feta. Només cal que parin bé les orelles.
Però el Gimferrer que ens il·lumina no veu llum en el procés sobiranista i el dret a decidir: “No tinc gaire res a dir sobre això. Personalment ni crec que això es produeixi ni crec que hi hagi molta gent que de veritat estigui amb la idea que això es produirà”. Concentrat en si mateix, ja no escolta la ràdio ni mira la televisió, i confessa que està deixant de llegir diaris. No té fusta de polític, ni falta que fa. Viu intensament a El castell de la puresa. Quedem-nos amb els versos d’aquest seu darrer llibre: “ Si tots nosaltres som una mascara / no sabrem viure mai sense mascara, / no sabrem morir mai sense mascara, / no ens la llevarem mai! ” (Gimferrer juga amb el doble significat màscara-mascara; sense accent vol dir taca o capa negra de brutícia o sutge).
