Com deia Galileu, “mirar bocabadat no és el mateix que veure”. La societat de la imatge fa que sovint les icones s’apoderin de nosaltres i ens impedeixin mirar més enllà. És la mirada del turista, que s’ha traslladat a la política. El turista es mou per l’escenografia d’un país, atret pels tòpics i les imatges més conegudes, sense aprofundir en el context, perquè és una mirada de pas. Aquests dies la mirada de la política s’ha orientat cap a la icona de moda: Pablo Iglesias. Realment la irrupció de Podem ha descol·locat a tothom: al PSOE perquè ha vist que la principal fuga d’aigua la té cap a la seva esquerra, a Esquerra Unida perquè de cop ha perdut el monopoli de l’esquerra “autèntica” i li han sortit totes les arrugues, i al PP perquè, en la mesura que s’ha posat de moda el relleu generacional, ha pres consciència de cop del desgast que porta a sobre.
Les prèdiques televisives del líder de Podem van seduir molts votants. Ara els seus adversaris semblen obsedits a demonitzar-lo. L’operació pretén fer-li caure la careta perquè es vegi el diable que hi ha darrere. Tothom té pressa. Podem vol accelerar abans que el PSOE es comenci a reconstruir, el PSOE es veu obligat a fer algun gest per recuperar l’electorat perdut, Esquerra Unida fa examen de consciència, i el PP, donant el protagonisme a Podem, vol curtcircuitar la renovació socialista i provocar una reacció de por que li permeti salvar els mobles. Però, en comptes de jugar a disparar contra el ninot de Pablo Iglesias, ¿no els seria més útil a tots plegats preguntar-se què ha canviat perquè els partits tradicionals estiguin amb l’aigua al coll?
Una cosa semblant passa amb la independència: des de Madrid se segueix demonitzant el nacionalisme català en lloc de mirar d’entendre què ha canviat en la societat catalana. No n’hi ha prou mirant la portalada d’una catedral: cal entrar a dins per saber que hi resen.
