Una nit a la Maison Dorée. Ramon Turró
D’una necrologia de Corominas (Barcelona, 1870 - Buenos Aires, 1939) a L’Esquella de la Torratxa (6-VI-1926). Un entranyable Turró (Malgrat, 1854 - Barcelona- 1926), biòleg eximi. Dibuix de Bagaria: Turró a la Maison Dorée.
Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsDe fa molts anys a Barcelona, les penyes, les tertúlies, les taules de cafè i les llotgetes dels teatres són i han estat petits remolins de crítica ciutadana, projectadors d’idees, iniciadors de moviments i rectors de corporacions públiques. [...] Deu i quinze anys enrere tothom coneixia la taula de la Maison Dorée, com a nucli d’on eixien crítiques, orientacions, vituperis, sarcasmes, crits d’indignació i notes d’un realisme brutal. [...] Ara molts s’alaben d’haver estat a la Maison Dorée. Però allí hi havia roca viva i molta terra d’al·luvió. Allò que se’n diu penya, la formaven el doctor Turró, en Juli Marial, en Maurici Vilumara, en Joan Moles i en Quimet Salvatella. [...] Heus aquí el fons d’aqueixa mena de carbó que voldria ésser el retrat del doctor Turró, home de penya, crític irascible de les bagatel·les ciutadanes. [...] Havent-lo sentit, més d’una vegada, exposar mestrívolament qüestions científiques, a l’Institut d’Estudis Catalans o al Laboratori de Psicologia Experimental, no puc imaginar el doctor Turró a la taula de la Maison Dorée, sinó com tot un altre home. Devia ésser tan profund, què us diré?, el seu fàstic pel snobisme culterà, que podíeu enraonar mig any a la taula amb ell, sense descobrir que era un savi. La seva veu, que es plaïa a fer barroera, planerament pagesa, allargant els llavis, semblava, a voltes, la túnica humil sota la qual dissimulava la condescendència d’una observació amable. Podríem dir que parlava aleshores en funció de la seva bondat, no sempre perceptible. Però el seu posat habitual, així que entrava en contacte amb les idees dels altres, era desprès de tota mena d’entrebancs sentimentals. La seva conversa era aleshores un assalt d’esgrima, però amb floret de punta. [...] La ira d’en Turró era un bell espectacle, sobretot si no anava per a un hom l’escomesa. Els que l’hem sentida brunzir sota el llambregar de la seva mirada, en servarem el record d’un esperit segur, d’un cor lleial i d’una voluntat recta.